Les colònies no poden pagar la factura d'un conflicte que no han creat: on són els ajuts promesos al sector?
El curs 2026-2027 arrenca amb més de 1.200 centres que han plantejat no fer colònies o sortides escolars, unes reserves que han caigut com a mínim un 70% i milers de llocs de treball en risc.
Mentrestant, la resposta econòmica més visible de l’Administració és oferir crèdit. Però endeutar encara més les empreses no és rescatar un sector. És traslladar-li de nou el problema.
El nou curs escolar comença i les colònies tornen a estar al mig del foc creuat.
La Fundació Pere Tarrés ha reclamat aquesta setmana que es blindin les colònies escolars i que els infants no es converteixin en víctimes col·laterals del conflicte educatiu. És difícil no compartir-ho. Les reivindicacions laborals del professorat són legítimes i han de tenir els seus espais de negociació, pressió i resolució. Però resulta difícil d’explicar que una eina educativa que contribueix a l’autonomia, la convivència, la socialització, el contacte amb la natura i la cohesió dels grups acabi convertida en moneda de canvi d’un conflicte que no han provocat ni les famílies, ni els infants, ni les empreses i entitats que organitzen les activitats.
I encara costa més d’entendre quan qui acaba assumint la factura econòmica és un sector que no seu a la mesa on s’origina el conflicte.
Un 70% menys de reserves no és una incidència: és una crisi sectorial
Les dades ja no permeten parlar d’una simple preocupació. L’ Acellec. Associació Catalana d'Empreses del Lleure, l'Educació i la Cultura advertia aquest 2 de setembre que més de 1.200 centres han aprovat mesures que preveuen no realitzar colònies o sortides escolars i que les reserves per al curs 2026-2027 han caigut com a mínim un 70%.
Fa setmanes que el sector alerta que hi ha cases que pràcticament no tenen reserves per a la tardor i l’hivern. Les estimacions difoses durant l’estiu situaven l’impacte econòmic potencial entre els 50 i els 60 milions d’euros, amb milers de llocs de treball afectats.
Això no és una externalitat menor d’una negociació laboral. És una crisi econòmica induïda.
Les cases de colònies necessiten personal, manteniment, assegurances, subministraments, cuines, instal·lacions, prevenció d’incendis, revisions, inversions, amortitzacions i compliment normatiu encara que durant tres mesos no entri cap autocar per la porta.
I les empreses d’activitats, monitoratge, restauració, transport, educació ambiental i serveis complementaris tampoc poden posar en pausa la seva estructura simplement perquè el calendari de reserves escolars s’ha esfondrat.
El problema, per tant, no afecta únicament “les cases de colònies”. Afecta tota una cadena de valor del lleure educatiu, especialment intensa en zones rurals i municipis petits on aquesta activitat genera ocupació, compra producte local, contracta serveis i contribueix a mantenir activitat econòmica durant mesos de baixa demanda turística.
El Parlament ja va dir “urgent”. Era el 3 de juny.
Hi ha una pregunta que, arribats al setembre, el Govern de la Generalitat de Catalunya hauria de respondre amb dates, imports i bases reguladores:
On són els ajuts? El 3 de juny el Parlament de Catalunya va aprovar, amb una amplíssima majoria, instar el Govern a: “Activar mesures de suport econòmic de caràcter urgent per a les cases de colònies, albergs i instal·lacions juvenils i totes les empreses que formen part de la cadena de valor de les sortides escolars [...] davant la davallada de reserves escolars per al curs 2026-2027.”
La mateixa resolució demanava una atenció especial als equipaments de base familiar i als gestionats per petites i mitjanes empreses i entitats arrelades al territori.
Era el 3 de juny. Han passat tres mesos.
Al juliol, ACELLEC i ACCAC continuaven denunciant que, després de mesos de reunions amb diversos departaments, encara no coneixien ni les quantitats ni el calendari dels ajuts. Entre les opcions que s’havien posat damunt la taula apareixien préstecs i ajuts directes que podien arribar a uns escassos 3.000 euros, una quantitat que el mateix sector considerava absolutament insuficient davant d’una caiguda d’activitat del 70%.
I avui som al setembre. La temporada de tardor no s’ha de salvar al març de 2027. S’ha de salvar ara.
ICF Lleure: útil, sí. Però un préstec continua sent un préstec
L’ ICF Institut Català de Finances ja disposa de la línia ICF Lleure, destinada a facilitar liquiditat a empreses i autònoms afectats per una caiguda de demanda en activitats de lleure o per restriccions d’accés als espais naturals.
Les condicions actualment publicades preveuen préstecs d’entre 25.000 i 100.000 euros, amb un termini de fins a cinc anys i fins a un any de carència. El tipus és Euríbor a dotze mesos més un diferencial del 0,50%, després d’una bonificació pública de dos punts percentuals. A més, l’empresa ha de tenir una antiguitat mínima de quatre anys i aportar les garanties que l’ICF consideri suficients.
És una eina financera que pot ser útil per a determinades empreses. Però diguem les coses pel seu nom: un préstec no és un ajut.
Si una empresa perd el 50%, el 60% o el 70% de la seva activitat per una situació aliena a la seva gestió empresarial, prestar-li diners perquè pugui pagar nòmines i proveïdors significa que serà la mateixa empresa qui haurà de retornar demà els diners que necessita avui per sobreviure. Amb interessos, i després d’una anàlisi de risc, i amb garanties.
La paradoxa és extraordinària: com més afectada estigui l’empresa i més deteriorat tingui el seu balanç, més difícil pot resultar-li assumir nou endeutament. És això una política de rescat sectorial? No. És finançament. I alguns encara paguen els préstecs del COVID. La memòria empresarial tampoc pot començar el setembre de 2026.
El sector de les colònies i el lleure va ser un dels que van patir de manera més directa les restriccions durant la pandèmia. Moltes empreses van haver de recórrer a préstecs, avals i finançament extraordinari simplement per mantenir-se dempeus.
I convé recordar que les línies d’avals COVID van poder arribar a venciments de fins a vuit anys. Per tant, és perfectament possible que operacions formalitzades durant el 2020 o el 2021 continuïn avui en període d’amortització. Demanar ara a aquestes empreses que solucionin una nova crisi posant un altre préstec damunt del préstec anterior és una resposta difícilment defensable com a política pública. Durant la COVID el sector ja va pagar els plats trencats d’una situació excepcional. El 2026 no se li pot tornar a dir: “demana crèdit i ja ho arreglarem”. I encara hi ha una altra ironia: préstecs perquè l’Administració paga tard.
En el mateix sector existeix ja un altre mecanisme financer promogut amb l’ICF per anticipar les factures de les beques menjador que l’Administració paga amb retard.
ACELLEC explicava al juny que aquest instrument permetia avançar factures pendents, precisament perquè les empreses poden arribar a esperar mesos per cobrar serveis que ja han prestat. Cada operació, a més, queda sotmesa a l’anàlisi econòmica i financera de l’ICF.
La fotografia comença a ser absurda. L’Administració triga a pagar: l’empresa necessita crèdit. El sistema educatiu entra en conflicte i cauen les reserves: l’empresa necessita crèdit. L’activitat s’atura: l’empresa s’endeuta. Els costos continuen: l’empresa s’endeuta. Potser hauríem de deixar de confondre finançar una empresa amb compensar-la per un perjudici extraordinari. El sector no demana que li paguin el negoci: demana no pagar un conflicte aliè. No es tracta d’exigir que l’Administració garanteixi el compte de resultats de cap empresa. Es tracta d’una qüestió molt més elemental.
Quan més de 1.200 centres decideixen deixar de realitzar una activitat com a mesura de pressió contra l’Administració, i aquesta decisió provoca una caiguda abrupta i extraordinària de l’activitat d’un sector sencer, existeix un problema de política pública que no es pot limitar a una relació contractual entre escoles i proveïdors, especialment quan el mateix Parlament ha reconegut la situació i ha reclamat mesures econòmiques urgents. El sector necessita ajuts directes, proporcionals, temporals i vinculats a la pèrdua real d’activitat acreditada, especialment per a pimes, microempreses i instal·lacions familiars; necessita que aquests ajuts arribin abans que els balanços quedin destruïts, i necessita també una solució estructural: que les colònies i les sortides educatives deixin de viure en una zona grisa del sistema educatiu.
Blindar les colònies significa regular-les
Aquest conflicte ha posat sobre la taula una fragilitat que el sector denuncia des de fa anys.
Les colònies tenen un evident valor pedagògic però no disposen encara d’un encaix prou estable que garanteixi les condicions en què s’han de realitzar, la participació del professorat, la compensació dels professionals, els recursos necessaris i la seva continuïtat davant de conflictes laborals.
La solució definitiva no consisteix a obligar els mestres a anar de colònies ni a ignorar les seves legítimes reivindicacions. Consisteix a regular el model. Acordar-lo amb el professorat, les famílies, els centres, les entitats i les organitzacions empresarials, determinar què són educativament les colònies, establir-ne els recursos, garantir-ne l’accessibilitat perquè no es converteixin en un privilegi de les famílies que se les poden pagar, i donar estabilitat a les empreses i entitats que les fan possibles.
Les bones paraules ja no paguen nòmines
Catalunya reivindica constantment el lleure educatiu com un element diferencial del seu model educatiu. Parlem de cohesió social, parlem d’educació 360, parlem de natura, parlem de salut emocional, parlem de despoblament rural, parlem de sostenibilitat, parlem de conciliació. Perfecte.
Però després cal que algú obri la casa de colònies dilluns, que contracti monitors, que encengui la cuina, que pagui l’assegurança, que mantingui les instal·lacions, que compleixi la normativa, i que pagui les nòmines a final de mes.