• 18 Agost 2026

Del primer Congrés de 1981 al nou Pla del 2028

Quatre congressos, dues regions gastronòmiques (europea i mundial), un Pla de Gastronomia, un PEAC, una Estratègia Alimentària i successius grups d'experts després: Catalunya continua debatent com protegir, estructurar i projectar la seva cuina.

La pregunta no és si s'ha fet feina — se n'ha fet molta. La pregunta és: què hem consolidat realment?

El juliol de 2026, el Govern de la Generalitat presentava al Teatre Nacional de Catalunya "Impulsem la cuina catalana", una nova estratègia destinada a protegir, consolidar i projectar la cuina del país. El president Salvador Illa hi va definir la cuina catalana com un "tresor" que cal preservar i impulsar.

L'anunci arribava només uns mesos després d'haver tancat Catalunya Regió Mundial de la Gastronomia 2025, una operació amb un pressupost inicial anunciat de 15 milions d'euros que, en el seu balanç final, va comptabilitzar 455 actuacions i 1.887 adhesions.

El nou projecte preveu un grup motor d'experts, un full de ruta 2026-2028 i la celebració, el 2027 a Tarragona, del IV Congrés Català de la Cuina, que haurà de tornar a analitzar els principals reptes del sector i definir les bases de les actuacions futures.

Tot sembla coherent. Fins que girem la vista enrere. Perquè aquesta història no va començar ni el 2025 ni el 2016. Va començar, com a mínim, fa 45 anys.

Abans d'entrar en el detall de cada etapa, un mapa de conjunt ajuda a situar el pols de fons: cada deu o quinze anys, Catalunya torna a convocar experts, torna a diagnosticar i torna a planificar. La taula següent en recull els trets principals.

                                       

Entre novembre de 1981 i juny de 1982 se celebrava el I Congrés Català de la Cuina, en un moment de reconstrucció de les institucions i recuperació de la identitat cultural catalana.

El projecte tenia tres grans àmbits de treball: investigació, professió i relacions. Es volia estudiar la cuina del país, recuperar-la i divulgar-la, posar en contacte els professionals, dignificar l'ofici, reforçar la relació entre el sector i l'Administració i crear consciència social sobre el valor de la cuina catalana.

No va ser només un congrés de cuiners. Es van celebrar activitats arreu del territori, vinculades a productes, receptes, tradicions, cuina marinera, cuina de muntanya, vins, carns, escola o produccions locals.

Ja aleshores apareixia, per tant, una idea que quaranta anys després continua ocupant bona part del discurs gastronòmic institucional: cuina, producte, territori i identitat.

El II Congrés Català de la Cuina, celebrat entre 1994 i 1995, va anar encara més lluny. Impulsat pel Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, es fixava dos grans objectius: convertir-se en una plataforma permanent de debat sobre la realitat de la cuina catalana, i esdevenir un instrument de projecció d'aquesta cuina dins i fora de Catalunya.

Som a l'any 1994, i les paraules "permanent" i "projecció exterior" ja formaven part dels objectius. El Congrés va articular la cuina catalana al voltant de quatre grans paisatges: muntanya, secà, horta i marina.

D'aquell treball en van sortir estudis sobre productes i receptes, però també un Recull Gastronòmic de Catalunya, rutes gastronòmiques dels diferents paisatges, recopilacions de restaurants, fondes i cases de menjar i un calendari gastronòmic. Trenta anys abans dels actuals mapes, rutes i paisatges gastronòmics, Catalunya ja estava intentant ordenar territorialment la seva oferta gastronòmica.

El II Congrés va tenir, a més, conseqüències tangibles: les seves conclusions van contribuir al desenvolupament posterior dels senyals d'identitat de la Marca Cuina Catalana i a l'estructuració de l'Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica.

És important perquè demostra que els Congressos poden deixar llegat. La qüestió és saber quina part d'aquest llegat es manté i s'aprofita quan arriba el següent cicle.

Vint-i-dos anys després, Catalunya aconsegueix el reconeixement de Regió Europea de la Gastronomia 2016. La candidatura torna a articular-se sobre conceptes molt familiars: producte, cuina, paisatge, territori, patrimoni i projecció internacional.

La mobilització és considerable: més de 500 entitats s'adhereixen al projecte i el balanç final parla de prop de 500 activitats. Però convé precisar què significa aquesta xifra: no es van crear 500 activitats noves, sinó que moltes eren fires, festes, congressos, jornades gastronòmiques, mercats i iniciatives territorials preexistents que es van incorporar al paraigua de la Regió Europea. Sí que es van crear o potenciar projectes específics: campanyes internacionals, el Menú Som Gastronomia, el Som Gastronomia Tour i altres actuacions.

Paral·lelament, l'Agència Catalana de Turisme va declarar el 2016 Any de la Gastronomia i l'Enoturisme, amb un pressupost anunciat de 2 milions d'euros per a més de 150 accions. No hem localitzat, en canvi, una liquidació consolidada que permeti saber quant va costar globalment CREG'16 sumant ACT, Prodeca, DARP i la resta d'organismes públics implicats: dos milions és una partida pública identificada, però no necessàriament el cost total.

Més important que les activitats era el que havia de quedar quan s'acabés el 2016. D'aquí neix el Pla de Gastronomia de Catalunya, elaborat amb més de 120 experts. I quan avui rellegim aquell document, sorprèn la seva actualitat.

El Pla proposava:

• Un relat compartit de la gastronomia catalana
• Una marca paraigua
• La internacionalització de la cuina i els productes
• Identificar productes icònics
• Catalogar i preservar el patrimoni gastronòmic
• Millorar l'arribada del producte local a la restauració
• Professionalitzar el sector i reforçar la formació
• Utilitzar els cuiners com a ambaixadors
• Crear una xarxa digital de referència
• Relacionar alimentació, salut i dieta mediterrània
• Disposar d'un sistema estable d'indicadors socioeconòmics per mesurar permanentment l'evolució de la gastronomia catalana

I encara una cosa més important: el Pla preveia una governança permanent, amb un òrgan tecnicooperatiu encarregat d'executar-lo i fer-ne seguiment, i un consell assessor sectorial. La intenció, per tant, era clara: que el 2016 no acabés el 31 de desembre de 2016.

Només dos anys després comença el III Congrés Català de la Cuina. No va ser menor: durant uns 400 dies es van celebrar 35 activitats oficials arreu de Catalunya, amb més de 3.000 participants. Professionals, universitats, científics, administracions i experts van tornar a analitzar la cuina des de les perspectives professional, social, econòmica, cultural i turística.

El III Congrés assumia expressament el llegat del II i reconeixia també Catalunya Regió Europea de la Gastronomia 2016. I tenia una particularitat molt interessant: el seu horitzó era 2025. És a dir, el III Congrés havia de generar coneixement i respostes suficients per afrontar l'"Horitzó 2025. Cuina Catalana".

Les conclusions finals es van presentar el novembre de 2019 al Palau de la Generalitat. Arribats aquí, la pregunta és inevitable: què se'n va executar abans d'arribar a aquell 2025?

Entremig es crea el Consell Català de l'Alimentació. I després arriba una altra gran operació de planificació: el Pla Estratègic de l'Alimentació de Catalunya 2021-2026, el PEAC. Hi participen centenars d'experts, ciutadans i 217 entitats, estructurats en 34 grups de treball.

El resultat: 20 línies estratègiques desplegades en 55 iniciatives i 301 actuacions previstes per activar-les — de les quals 12 es qualificaven de transformadores. En el balanç final del Pla, la xifra d'actuacions efectivament consensuades es va situar en 294, consolidades per més de 400 experts.

I moltes resulten extraordinàriament familiars: producte local, gastronomia i territori, internacionalització, patrimoni, rutes gastronòmiques, restauració i pagesia, cuina catalana, salut, formació, sostenibilitat, promoció.

Entre els projectes trobem la Gastroteca, Benvinguts a Pagès, l'Atles dels Paisatges Gastronòmics, Gastrocat, la Marca Cuina Catalana, una Xarxa de Restaurants Innovadors, l'Agermanament restauració-pagesia o la futura Llei de contractació pública alimentària.

Algunes actuacions es van executar, altres van avançar parcialment i d'altres encara apareixien anys després com a projectes o proves pilot. L'Agermanament restauració-pagesia, per exemple, es va materialitzar inicialment amb només 9 restaurants i 6 productors. I la Llei de contractació pública alimentària, una de les actuacions transformadores anunciades pel PEAC, encara no estava aprovada el 2024.

Aquest és, precisament, un dels fils que l'article original deixava obert: què va passar quan el PEAC va arribar al seu horitzó del 2026? La resposta és l'Estratègia Alimentària de Catalunya 2025-2028, aprovada pel Consell Català de l'Alimentació el 25 de novembre de 2024 i pel Govern mitjançant l'Acord GOV/14/2025, de 21 de gener.

El document es presenta explícitament com a hereu del PEAC —"la base d'aquesta nova política alimentària neix de tot el coneixement i l'experiència adquirits" durant el Pla anterior— i n'estructura els objectius en quatre dimensions: un sistema sostenible, transformador i basat en la bioeconomia circular; propi i arrelat al territori; just, equitatiu i cohesionat; i saludable i de confiança.

D'aquests quatre eixos en surten 131 accions concretes fins al 2028, 14 de les quals es defineixen com a transformadores. Una d'elles és, finalment, el desenvolupament de la Llei de l'Alimentació de Catalunya, que ha d'incloure un capítol de contractació pública alimentària: la mateixa actuació que el PEAC ja havia anunciat com a transformadora anys abans i que, com hem vist, encara no s'havia aprovat el 2024.

És un bon exemple del patró general d'aquest article: l'objectiu no desapareix, es reformula, canvia de nom de pla i de calendari, però continua figurant a la llista de coses pendents. El seguiment de l'Estratègia recau, de nou, en el Consell Català de l'Alimentació, que n'hauria de garantir la continuïtat més enllà del cicle governamental que l'ha aprovada.

Seria injust concloure que tots aquests processos només han generat documents. Hi ha llegats evidents. El millor exemple probablement és Benvinguts a Pagès: va néixer el 2016, precisament en el marc de Catalunya Regió Europea de la Gastronomia, i ha continuat funcionant i evolucionant gairebé una dècada després. Això és un llegat.

També hi ha continuïtat en la Gastroteca, la internacionalització agroalimentària, la promoció territorial, les rutes gastronòmiques o la utilització de cuiners com a prescriptors.

El problema no és, per tant, que no s'hagi fet res. És distingir entre projectes consolidats, projectes reformulats, proves pilot i objectius que reapareixen periòdicament sense que sigui fàcil identificar-ne l'avaluació anterior.

El cas de la Marca Cuina Catalana és paradigmàtic. La marca no neix amb la Regió Mundial 2025: ja existia, vinculada a la Fundació Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica (FICCG), presidida per Pepa Aymamí.

El Pla de Gastronomia sorgit després del 2016 la identificava com una denominació natural per articular la marca paraigua de la gastronomia catalana. Posteriorment, el PEAC torna a plantejar un òrgan de gestió de la Marca Cuina Catalana.

I finalment, el 2025, en el marc de la campanya "Impulsem la cuina catalana", la FICCG cedeix gratuïtament la gestió de la marca a la Generalitat durant cinc anys, sense que aquesta n'adquireixi la propietat.

Per tant, el problema no era inventar una marca: la marca ja hi era. El repte era aconseguir una governança capaç de convertir-la en un instrument de país. I això ha necessitat anys de negociacions i reformulacions.

                              

Enmig de congressos, plans i estratègies que es reformulen cada deu anys, hi ha un projecte que trenca el patró: el Corpus de la Cuina Catalana. I val la pena aturar-s'hi perquè és, probablement, l'exemple més clar de continuïtat institucional real que ha produït tot aquest ecosistema — encara que no vingui, en origen, d'un congrés ni d'un pla de govern.

El projecte el va engegar el 2006 Pepa Aymamí, avui directora de l'Institut del Patrimoni Culinari Català, hereu de la Fundació Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica —la mateixa entitat que ha cedit la Marca Cuina Catalana a la Generalitat. Des d'aleshores, el Corpus s'ha revisat i ampliat en quatre edicions successives, sempre sota criteris científics, sense dependre d'un cicle electoral ni d'un horitzó estratègic amb data de caducitat.

A diferència d'un receptari a l'ús, el Corpus és un inventari sistemàtic: gairebé 1.200 receptes numerades i ordenades alfabèticament, documentades a partir de més de dues dècades de treball de camp amb cuiners i cuineres de més de 500 restaurants, associacions de mestresses de casa, particulars i estudiosos de la cuina i l'alimentació catalanes. No recull "receptes d'autor", sinó allò que està prou documentat o prou transmès generacionalment com per considerar-se patrimoni compartit.

                                   

La quarta edició, presentada el 8 d'abril de 2026 —vint anys just després de començar el projecte— a la Universitat de Barcelona i coeditada per Arpa Editores i Ara Llibres, hi afegeix més de 300 fitxes de productes: una anàlisi científica de cada ingredient (animals marins i terrestres, vegetals, fongs), amb noms, traduccions al castellà, l'anglès i l'aranès, origen, freqüència d'ús i, quan escau, races o varietats locals. També incorpora la valoració nutricional de centenars de plats i un índex de varietats autòctones d'hortalisses, fruites, arrossos, farines, peixos i crustacis. L'obra ha estat distingida amb el Premi Internacional Gourmand World Cookbook al millor llibre de cuina mediterrània del món.

Per això els mateixos impulsors insisteixen que no és "un llibre més de receptes", sinó una eina per entendre la cuina catalana com un sistema cultural: productes, tècniques, memòria col·lectiva i territori explicats plat a plat, amb la lògica pròpia que fa que cada comarca cuini com cuina i per què.

El Corpus té, a més, un paper que sovint queda invisible en aquesta història: va servir de base documental per a la candidatura "Cuina Catalana, Patrimoni Immaterial de la Humanitat", impulsada des del 2012 per l'Institut amb el suport del llavors president Artur Mas davant la UNESCO. És a dir, molt del que després han citat plans, congressos i estratègies com a "patrimoni gastronòmic a catalogar i preservar" ja s'estava catalogant, fora del calendari polític, des de feia anys.

Aquest contrast és el que fa interessant el Corpus per a l'argument central d'aquest article. Mentre el Pla de Gastronomia demanava un "sistema estable d'indicadors" i el II Congrés somiava una "plataforma permanent de debat", el Corpus ha estat, de facto, l'única d'aquestes peces que ha funcionat de manera ininterrompuda durant vint anys, edició rere edició, sense necessitar un nou congrés que la reactivés. La memòria institucional que a l'Administració li costa tant de mantenir, aquí l'ha sostinguda una fundació privada sense afany de lucre i el treball acumulat de centenars de col·laboradors anònims.

La pregunta, per tant, no és si Catalunya té un inventari seriós del seu patrimoni culinari: en té un, i és de referència internacional. La pregunta és per què aquest actiu apareix tan poc explícitament citat com a base de treball en els successius plans institucionals, en lloc de figurar-hi com el punt de partida obligat de qualsevol nou catàleg de reptes.

Un altre exemple extraordinàriament gràfic són els paisatges. El II Congrés de 1994 ja estructurava la cuina catalana en muntanya, secà, horta i marina. El Pla de Gastronomia torna a situar el paisatge com a element essencial del patrimoni culinari. El PEAC anuncia un Atles dels Paisatges Gastronòmics.

I la Regió Mundial 2025 presenta com una de les seves grans actuacions "12 mesos, 12 paisatges gastronòmics", amb una dotació prevista de 2,9 milions d'euros, centrada a fer protagonistes els paisatges agroalimentaris del territori a través d'actuacions proposades pels ens locals i la restauració de proximitat.

No són necessàriament el mateix projecte. Però resulta difícil no preguntar-se: què hem aprofitat de tot el coneixement territorial acumulat des de 1994 i, concretament, què se'n va fer de l'Atles previst pel PEAC?

Arribem finalment a Catalunya Regió Mundial de la Gastronomia 2025, distinció atorgada per l'Institut Internacional de Gastronomia, Cultura, Arts i Turisme (IGCAT) i coordinada pels departaments d'Empresa i Treball i d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. El Govern presenta un programa "sense precedents", amb un pressupost inicial de 15 milions d'euros i més de 50 grans actuacions.

Hi tornem a trobar paisatges gastronòmics, Cuina Catalana, internacionalització, productes, cuiners ambaixadors, rutes, patrimoni, educació, salut, territori, formació i turisme gastronòmic.

El balanç final, presentat el juny de 2026, va confirmar 455 actuacions desplegades i 1.887 adhesions d'agents de tota la cadena alimentària. Entre les iniciatives més destacades hi ha "12 mesos, 12 paisatges", "Gastrosàvies" —centrada en el coneixement culinari de dones grans de diferents comarques— i el "Som Gastronomia Tour", que va passar per Madrid, Vigo, Sant Sebastià, Tòquio, Pequín, Londres i Mèxic. La campanya "Catalunya, la millor cuina del món" va comptar amb 140 protagonistes reals del sector.

Pel que fa a l'impacte, la memòria del projecte reivindica més de 362 milions d'impactes potencials en mitjans internacionals i una valoració econòmica estimada superior als 5 milions d'euros. Són xifres notables de projecció mediàtica; el que resta per veure —com en cicles anteriors— és quina part d'aquest impuls es tradueix en estructura permanent i quina és, sobretot, soroll d'un any concret.

Molts d'aquests àmbits no haurien de deixar de treballar-se mai: la internacionalització, la formació o la promoció no són objectius que un govern pugui donar un dia per "acabats". Però d'altres són estructurals, i aquí sí que és pertinent preguntar per què reapareixen una vegada i una altra com a reptes que cal crear, articular, identificar, estructurar o consolidar.

El juliol de 2026, només uns mesos després d'acabar la Regió Mundial, el Govern presenta "Impulsem la cuina catalana" al Teatre Nacional de Catalunya, amb el president Illa i el conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Òscar Ordeig. La cessió de la Marca Cuina Catalana per part de la FICCG n'és una de les peces centrals.

Quan baixem del discurs a l'arquitectura del projecte trobem un nou grup motor d'experts, un nou full de ruta 2026-2028, un nou procés participatiu i el IV Congrés Català de la Cuina, previst per al 2027 a Tarragona.

El Congrés haurà de reunir tota la cadena gastronòmica per analitzar els principals reptes de la cuina catalana i definir les bases de les futures actuacions. És difícil no tornar a mirar enrere: això és, essencialment, el que ja havien fet els experts del Pla de Gastronomia, del III Congrés i, en un marc més ampli, del PEAC.

Actualitzar una estratègia després d'una dècada és perfectament raonable. El món del 2026 no és el del 2016, i encara menys el de 1994. Però una política pública madura no hauria de començar cada nou cicle preguntant simplement "què hem de fer?". Hauria de començar preguntant:

• Què vam acordar que faríem?
• Què hem executat?
• Què no hem executat, i per què?
• Quant ens ha costat?
• Què ha funcionat?
• Què abandonem?
• I què necessita realment una nova resposta?

Hi ha un altre element que mereix seguiment. Al llarg d'aquests processos reapareixen institucions, universitats, organismes i persones vinculades des de fa anys a la reflexió sobre la gastronomia catalana.

Això no és necessàriament negatiu. Al contrari: el coneixement acumulat és un actiu. El problema apareixeria si aquesta continuïtat d'experts no anés acompanyada de continuïtat en l'avaluació dels seus propis treballs.

Abans de valorar la composició del nou grup motor del 2026 caldria conèixer-ne la relació completa. Però, quan es publiqui, seria saludable confrontar-la amb els participants del Pla de Gastronomia, del III Congrés i del PEAC. No per qüestionar persones, sinó per plantejar una pregunta institucional: si una part dels experts són els mateixos, quina continuïtat es dona també a les conclusions que aquests mateixos experts ja van formular?

Després de 45 anys, Catalunya disposa d'una enorme quantitat de coneixement sobre la seva cuina. Hem investigat. Hem fet congressos. Hem elaborat inventaris. Hem definit paisatges. Hem creat marques. Hem redactat plans. Hem constituït consells i comissions. Hem mobilitzat centenars d'experts. Hem organitzat milers d'activitats. I hem destinat recursos públics importants a promocionar la gastronomia.

Potser el problema no és la manca de diagnòstic. Potser és la dificultat per transformar cada diagnòstic en una cadena institucional acumulativa, en què cada nou projecte comenci exactament allà on va acabar l'anterior.

El II Congrés de 1994 volia ser una plataforma permanent de debat. El Pla de Gastronomia posterior al 2016 proposava una governança permanent i un sistema estable d'indicadors socioeconòmics. L'Estratègia Alimentària 2025-2028 torna a confiar el seguiment a un consell —el Català de l'Alimentació—, que hauria de ser precisament aquest element de continuïtat.

Precisament aquestes dues coses —permanència institucional i mesura continuada— són les que més costa identificar quan reconstruïm la història.

Catalunya no necessita demostrar que té una gran cuina. La té. Tampoc és qüestionable que calgui protegir-la, actualitzar-la, internacionalitzar-la i transmetre-la a les noves generacions.

La qüestió és una altra. Després de 45 anys de congressos, una Regió Europea de la Gastronomia, una Regió Mundial, un Pla de Gastronomia, un PEAC, una Estratègia Alimentària i successius grups de treball, el debat del 2027 no hauria de tornar al punt de partida.

El IV Congrés té una oportunitat extraordinària. Abans de redactar un nou catàleg de reptes, podria començar presentant públicament una auditoria dels compromisos anteriors:

• Què queda del I Congrés?
• Què es va executar del II?
• Quines conclusions del III, que mirava precisament cap a l'horitzó 2025, s'han complert?
• Què se n'ha fet del Pla de Gastronomia?
• Quantes de les 301 actuacions previstes pel PEAC s'han completat, de les 294 finalment consensuades?
• Quin llegat estructural deixa la Regió Mundial 2025, més enllà dels impactes mediàtics?
• I què necessita realment començar de nou?

Potser aquesta seria la millor manera d'honorar els centenars de professionals, experts, cuiners, productors, restauradors, investigadors i administracions que han participat durant dècades en tots aquests processos.

Perquè un país que cada deu anys torna a diagnosticar els mateixos problemes no necessàriament necessita un altre diagnòstic. Potser necessita conservar millor la memòria del que ja havia diagnosticat i retre comptes del que havia decidit fer.

I aquest podria ser, precisament, el gran repte del IV Congrés Català de la Cuina. No tornar a començar. Continuar.