• 26 Agost 2026

La calor extrema, els canvis en la disponibilitat d’aigua, la regressió de les platges o la menor fiabilitat de la neu ja condicionen decisions empresarials i comportaments dels visitants.

Catalunya ha començat a reaccionar, amb experiències interessants al litoral, la muntanya, els càmpings i les ciutats. Però el pas següent és més ambiciós: convertir l’adaptació climàtica en una política estructural de competitivitat turística.

Durant anys hem parlat del canvi climàtic en turisme com d’un risc de futur. L’estiu de 2026 ofereix cada vegada més arguments per deixar de fer-ho.

Entre l’1 de juny i el 15 de juliol, Catalunya va viure l’inici d’estiu més càlid des que existeixen registres homogenis, l’any 1950, amb una temperatura mitjana 3,8 °C superior a la mitjana climàtica. Des del 21 de juny, cada dia s’havia superat el llindar de calor intensa en almenys una de les 184 estacions de la xarxa meteorològica catalana.

Els registres locals encara són més expressius. L’Observatori Fabra va registrar al juliol una temperatura mitjana de 28,3 °C, 4,2 graus per sobre de la mitjana climàtica, el valor més elevat de tota la seva sèrie centenària, i el 8 de juliol va assolir 40,9 °C. L’Observatori de l’Ebre va superar per primera vegada els 30 °C de temperatura mitjana mensual, amb 30,3 °C.

A Vinebre es van assolir 44,1 °C el 8 de juliol. I l’agost ha tornat a deixar temperatures de més de 41 °C en diferents punts de Ponent i l’interior.

No estem, per tant, davant d’una hipòtesi, sinó davant d’unes condicions que ja estan modificant el funcionament de les destinacions i, sobretot, el comportament de les persones que les visiten.

El client ja està canviant

Un bon exemple el trobem, paradoxalment, en un dels productes turístics que més associem amb la vida a l’aire lliure: el càmping.

Aquest estiu, els bungalous han fregat en molts establiments el 100% d’ocupació i diferents operadors estan detectant un interès creixent pels allotjaments climatitzats.

A la plataforma Pitchup, de 245 càmpings espanyols comercialitzats, 49 ofereixen allotjaments amb aire condicionat. Vint són a Catalunya, més del 40% del total espanyol.

La dada és petita però significativa: el turista continua buscant natura, platja, paisatge i activitats exteriors, però ha començat a incorporar el confort tèrmic com un criteri de compra. I quan canvia el criteri de compra, canvia el producte.

El clima deixa de ser el decorat

El turisme mediterrani s’ha desenvolupat durant dècades sobre una promesa extraordinàriament potent: sol, bon temps, platja i vida exterior.

Però allò que havia estat gairebé sempre un avantatge competitiu pot transformar-se, durant determinats períodes, en una limitació.

Una visita patrimonial a les dotze del migdia no és el mateix producte a 27 °C que a 39 °C, i tampoc ho són una terrassa sense ombra, una ruta urbana, una caminada, una activitat cicloturista, una excursió familiar o un aparcament situat a quinze minuts a peu del centre.

El clima deixa així de ser simplement l’escenari on té lloc l’activitat turística: passa a formar part del mateix producte. I això obliga a distingir dos conceptes que sovint barregem.

Mitigar no és adaptar

La mitigació climàtica intenta reduir la contribució del turisme al problema: menys emissions, més eficiència energètica, energies renovables, mobilitat sostenible o economia circular.

L’adaptació climàtica parteix d’una altra constatació: encara que reduïm dràsticament les emissions, una part del canvi ja s’ha produït i empreses i destinacions hauran de funcionar en unes condicions diferents.

Catalunya ja disposa d’un Pla d’acció climàtica del sector turístic, estructurat en 20 accions i cinc grans eixos —mesurament, descarbonització, regeneració, col·laboració i finançament— que pretén incorporar la perspectiva climàtica a la planificació i a les polítiques turístiques.

Des de setembre de 2025, Catalunya és també la regió pilot del projecte europeu LIFE TOUR4CLIMA, liderat per l’Agència Catalana de Turisme. Té un pressupost d’1,93 milions d’euros i una durada fins a l’agost de 2028, i entre els seus objectius hi ha avaluar la vulnerabilitat climàtica dels allotjaments turístics i desenvolupar un model estable de governança climàtica.

No partim, doncs, de zero: de fet, sobre el territori ja trobem exemples interessants.

Quatre laboratoris catalans del turisme que ve

1. La Ballena Alegre: adaptar l’empresa també significa repensar l’aigua

El càmping La Ballena Alegre, a Sant Pere Pescador, és especialment interessant perquè concentra en una mateixa empresa mesures de mitigació i d’adaptació.

L’establiment utilitza energia fotovoltaica, geotèrmia, energia solar tèrmica i bungalous amb plaques solars i bateries. Però probablement la iniciativa que explica millor el nou escenari és la gestió de l’aigua.

El càmping ha implantat un sistema de precipitació higromètrica que capta la humitat atmosfèrica, la condensa i pot generar fins a 2.000 litres d’aigua al dia, destinats a compensar l’evaporació de les piscines. Això permet reduir la necessitat de recórrer a aigua potable o subterrània en moments d’estrès hídric.

No és anecdòtic que La Ballena Alegre sigui també soci associat del projecte LIFE TOUR4CLIMA, juntament amb la Federació Catalana de Càmpings.

El cas és interessant perquè mostra un canvi conceptual.

L’adaptació no consisteix simplement a preguntar:

“Com podem continuar oferint exactament el mateix servei?”

Consisteix a preguntar:

“Com podem continuar oferint-lo si canvien les condicions de disponibilitat dels recursos?”

Aquesta serà una pregunta central per a hotels, càmpings, restaurants, camps de golf, activitats recreatives i equipaments turístics durant els pròxims anys.

2. Calafell: una platja també pot ser infraestructura climàtica

El segon exemple obliga a mirar més enllà de l’empresa.

Calafell fa anys que treballa en la recuperació dels sistemes dunars de les seves platges. I aquesta experiència s’ha convertit ara en un dels laboratoris europeus de l’adaptació dels fronts marítims urbanitzats.

El projecte europeu DUAL —Dunes Urbanes per a l’Adaptació del Litoral— té un pressupost superior al milió d’euros, cofinançat en un 65% amb fons FEDER, i s’executa entre setembre de 2025 i agost de 2028.

La idea és aparentment simple: en lloc de confiar exclusivament en aportacions artificials de sorra o en obra dura, utilitzar solucions basades en la natura perquè les dunes actuïn com a reserves de sediment i barreres naturals davant els temporals.

Durant els darrers mesos s’han continuat instal·lant captadors eòlics que retenen sorra transportada pel vent i contribueixen a reconstruir el sistema dunar.

Calafell ja havia anat encara més lluny en el marc del projecte europeu IMPETUS: una de les actuacions va consistir en la retirada parcial del passeig marítim per recuperar una dinàmica litoral més natural, presentada com una experiència pionera d’adaptació urbana al canvi climàtic a la Mediterrània.

Això té una lectura turística de primer ordre: durant dècades hem concebut la platja principalment com un espai recreatiu que calia mantenir estable, però el canvi climàtic ens obliga a veure-la també com una infraestructura natural de protecció.

Una duna no és espai perdut per posar-hi tovalloles: pot ser exactament el contrari, allò que permet que continuï existint platja en el futur.

Aquesta és també una bona aproximació al que significa turisme regeneratiu quan el concepte es concreta: no limitar-se a reduir l’impacte del visitant, sinó recuperar la funcionalitat ecològica del territori del qual depèn l’activitat turística.

3. La Molina i Vall de Núria: el futur de l’estació d’esquí potser no és només esquiar

El turisme de muntanya afronta un problema diferent.

Aquí l’adaptació acostuma a associar-se exclusivament a la neu artificial. Però l’estratègia que està desenvolupant Ferrocarrils de la Generalitat és força més àmplia.

El CREAF, la UAB i FGC han analitzat el capital natural de La Molina i Vall de Núria i han elaborat 36 mesures concretes per adaptar les estacions als riscos associats al canvi climàtic.

Entre les propostes apareixen la recuperació de pastures, la rotació ramadera, la restauració d’ecosistemes terrestres i fluvials, la reducció de superfícies pavimentades i una millor gestió de l’aigua.

La idea científica que hi ha al darrere és rellevant: els boscos, les pastures, els cursos fluvials i els ecosistemes no són simplement el paisatge que envolta una estació; són part del seu capital productiu. Proporcionen protecció davant allaus, aigua, estabilitat dels sòls, paisatge i atractiu recreatiu.

El Pla d’Acció 2026 d’FGC ja estableix explícitament que continuarà incorporant la variable d’adaptació climàtica a les estacions de muntanya i desplegant actuacions derivades de la diagnosi de vulnerabilitat climàtica.

Però hi ha una altra pota igualment important: diversificar el negoci.

La marca Pirineu365 resumeix bé el plantejament: deixar de pensar exclusivament en “estacions d’esquí” per passar progressivament a pensar en estacions de muntanya obertes tot l’any.

Aquest estiu de 2026, els equipaments turístics d’FGC ofereixen prop de 174 quilòmetres d’itineraris de senderisme i trail running, 74 activitats esportives i de natura, set circuits de Bike Park, catorze punts de restauració i set remuntadors amb activitat turística: és desestacionalització, però també és adaptació.

Si una destinació depèn extraordinàriament d’un recurs climàtic —la neu— que pot ser menys fiable en el futur, la resiliència passa per reduir aquesta dependència i crear activitat econòmica durant dotze mesos.

4. Barcelona: adaptar l’espai públic també és adaptar una destinació turística

El quart exemple aparentment no és una política turística, i precisament per això resulta interessant.

Barcelona disposa aquest estiu d’una xarxa de més de 500 refugis climàtics: biblioteques, centres cívics, mercats, parcs, jardins i altres espais que proporcionen confort tèrmic davant episodis de calor.

La política es va crear fonamentalment per protegir la població resident, especialment els col·lectius més vulnerables, i així ha de continuar sent.

Però en una ciutat que rep milions de visitants, una xarxa d’espais frescos, ombra, aigua, vegetació i itineraris amb confort tèrmic també millora inevitablement la resiliència de la destinació turística.

Aquí apareix una pregunta interessant: haurien els mapes turístics, les aplicacions de destinació, els hotels o els informadors turístics de proporcionar també informació sobre refugis climàtics, fonts, recorreguts amb ombra o recomanacions d’horaris quan hi ha calor extrema?

Probablement sí, no com un missatge alarmista sinó com un servei.

De la mateixa manera que informem sobre transport públic, horaris d’un museu o estat de les platges, progressivament haurem d’incorporar informació climàtica a l’experiència turística.

Una empresa pot adaptar-se. Una destinació necessita governança

Aquests quatre exemples permeten entendre una qüestió central.

Un hotel pot millorar l’aïllament, un càmping pot produir aigua o generar energia renovable, un restaurant pot modificar els horaris de la terrassa i una empresa d’activitats pot avançar una excursió a les set del matí. Però cap d’aquestes empreses pot, individualment, posar ombra als carrers, recuperar una platja, gestionar un bosc, garantir reserves d’aigua, crear refugis climàtics o establir protocols davant un incendi.

La resiliència turística és necessàriament una política de destinació.

I això obliga el turisme a treballar amb àrees que tradicionalment potser hem considerat externes a la política turística: urbanisme, aigua, salut, protecció civil, mobilitat, gestió forestal, costes, energia o medi natural. El canvi climàtic no entén d’organigrames administratius.

Què ens falta?

Catalunya ha fet molta feina.

Els 55 Plans de Sostenibilitat Turística en Destinació, ja completats, han mobilitzat 206,3 milions d’euros i 793 actuacions arreu del territori.

Disposem d’un Pla d’acció climàtica específic per al turisme, tenim LIFE TOUR4CLIMA i FGC analitza la vulnerabilitat climàtica de les seves estacions. Existeixen experiències empresarials avançades: municipis com Calafell que experimenten amb solucions basades en la natura i una Barcelona que ha convertit els refugis climàtics en infraestructura urbana. Però encara falta connectar les peces.

El següent pas hauria de consistir, com a mínim, en cinc grans actuacions.

1. Mapes de vulnerabilitat turística

No només mapes climàtics.

Cal identificar quines destinacions, activitats i empreses presenten més exposició a la calor, sequera, incendis, inundacions, regressió litoral o disminució de la neu.

I creuar-ho amb activitat econòmica, ocupació turística i estacionalitat.

2. Protocols climàtics per a destinacions

De la mateixa manera que existeixen protocols davant altres emergències, una destinació turística madura hauria de saber què fer davant una onada de calor, un risc extrem d’incendi o un episodi meteorològic sever.

Quines activitats es cancel·len i quines es traslladen d’horari? Com informem els turistes, qui informa els allotjaments, com actuen els guies i com es coordina l’administració amb les empreses?

3. Finançament específic per a l’adaptació de les pimes

Actualment existeix una línia de 63,2 milions d’euros en préstecs per modernitzar allotjaments turístics, oberta fins al 31 de desembre de 2026, que pot finançar projectes de modernització, innovació i millora de les instal·lacions.

Però el concepte de resiliència climàtica empresarial hauria d’adquirir progressivament identitat pròpia.

Ombra, aïllament, gestió hídrica, arquitectura bioclimàtica, sistemes de refrigeració eficients, vegetació, reutilització d’aigua o adaptació dels espais exteriors no són únicament inversions ambientals.

Són inversions de competitivitat.

4. Incorporar el clima a la informació turística

El visitant del futur necessitarà saber no només què pot visitar.

També quan és millor fer-ho.

Temperatura prevista, risc d’incendi, estat dels camins, refugis climàtics, disponibilitat d’aigua, zones d’ombra, episodis marítims o canvis d’horari poden acabar integrant-se progressivament als sistemes d’informació turística.

Aquí digitalització, dades i adaptació climàtica convergeixen.

5. Mesurar coses diferents

Durant anys hem mesurat arribades, pernoctacions, ocupació i despesa.

També hem començat a mesurar emissions.

Ara necessitarem nous indicadors: dies d’activitat perduts per calor o risc d’incendi, consum d’aigua per pernoctació, percentatge d’espai públic turístic amb ombra, dependència de recursos climàtics, vulnerabilitat dels allotjaments, erosió de platges, fiabilitat de la neu o distribució estacional de la demanda.

Allò que no mesurem difícilment acaba entrant en les decisions.

El clima també pot canviar el calendari turístic

Hi ha, finalment, una derivada especialment interessant per a Catalunya.

El canvi climàtic no només pot modificar on viatgem: també pot modificar quan viatgem.

Els mesos tradicionalment considerats de temporada mitjana poden guanyar atractiu mentre que les setmanes de màxima calor poden perdre’n per a determinats productes o perfils de consumidor.

Això podria reforçar maig, juny, setembre, octubre o fins i tot novembre en moltes destinacions mediterrànies.

I aquí apareix una paradoxa: allò que representa una de les amenaces més profundes per al model turístic mediterrani podria accelerar una transformació que fa dècades que perseguim sense acabar d’assolir, la desestacionalització.

Però només serà una oportunitat si el sector és capaç de preparar producte, personal, oferta cultural, restauració, transport i serveis per operar realment durant més mesos de l’any.

No servirà promocionar octubre si una part de la destinació continua funcionant mentalment amb un calendari de juliol i agost.

Del turisme sostenible al turisme resilient —i regeneratiu

Durant les darreres dècades hem incorporat progressivament el concepte de sostenibilitat turística.

Ara probablement necessitem fer un pas més.

Un turisme sostenible intenta reduir el seu impacte; un turisme resilient és capaç de continuar funcionant i generant prosperitat davant unes condicions climàtiques diferents; i un turisme regeneratiu intenta, a més, que la seva activitat contribueixi a recuperar el territori del qual depèn.

Les dunes de Calafell expliquen millor aquesta tercera idea que moltes definicions teòriques.

Recuperar un ecosistema litoral no només protegeix la biodiversitat: protegeix la platja, el passeig, l’activitat econòmica, el producte turístic i la població.

No són objectius contradictoris: són el mateix sistema.

El turista pot anar més ràpid que nosaltres

I tornem al punt de partida.

Ningú no ha obligat un turista a buscar un bungalow climatitzat: no hi ha hagut cap normativa ni cap pla públic que li digui que ho faci.

Ha canviat el seu comportament.

Quan el turista comença a filtrar un allotjament segons el confort tèrmic, evita les hores centrals del dia, canvia una activitat per una altra o prefereix viatjar al juny o al setembre en lloc de fer-ho a l’agost, el mercat ja ens està enviant senyals.

El turisme ha demostrat moltes vegades una enorme capacitat d’adaptació: ho ha fet amb Internet, amb les OTA, amb els vols de baix cost, amb el mòbil, amb les xarxes socials i amb la pandèmia. I ho haurà de tornar a fer amb el clima.

La diferència és considerable: aquesta vegada no canvia una tecnologia, un intermediari o un canal comercial.

Canvien progressivament les condicions físiques sobre les quals hem construït el producte turístic.

Catalunya ja té projectes, coneixement, recursos i alguns exemples excel·lents.

Ara falta convertir les experiències disperses en sistema, perquè la pregunta ja no és si el canvi climàtic afectarà el turisme català: ja ho està fent.

La pregunta és més exigent: si els turistes ja estan començant a adaptar les seves decisions al nou clima, serem capaços d’adaptar les nostres empreses, les nostres destinacions i el nostre model turístic amb la mateixa rapidesa?