Existir és suficient per representar? El repte de la representativitat empresarial en el turisme català. Radiografia de l'associacionisme turístic a Catalunya (III)

06 Setembre 2026

Qui representa realment el turisme català? I, sobretot, què significa representar? Tenir una associació constituïda? Tenir molts socis? Seure habitualment davant de l’Administració? Negociar un conveni col·lectiu? Participar en el diàleg social? Representar moltes empreses, molts treballadors o una part molt important de l’activitat econòmica?

Aquesta és la tercera i última pregunta de la sèrie que hem dedicat a l’associacionisme turístic català. En el primer article vam recórrer el camí dels gremis a les patronals i vam veure com la llibertat d’associació empresarial recuperada el 1977 va donar lloc al sistema actual. En el segon vam baixar al territori i vam constatar l’extraordinària capil·laritat de gremis, associacions, federacions, confederacions i col·lectius que avui formen l’ecosistema associatiu del turisme, l’hostaleria i la restauració de Catalunya. Ara toca la pregunta més difícil: existir és suficient per representar?

La resposta és no. Però determinar qui representa, a qui representa i amb quina legitimitat resulta molt més complex, i és precisament aquesta complexitat el que aquest article intenta desglossar amb rigor, sense simplificacions còmodes ni conclusions precipitades.

I. Quatre paraules que fem servir com si fossin sinònims

Existència, representació, legitimació i representativitat són quatre conceptes que massa sovint es confonen en el debat públic, i aquesta confusió no és inofensiva: és, de fet, l’origen de bona part de les disputes sobre qui parla en nom de qui.

Una cosa és existir jurídicament: disposar d’estatuts, personalitat jurídica i òrgans de govern degudament constituïts. Una altra és tenir representació associativa, és a dir, comptar amb empreses o professionals que voluntàriament han decidit integrar-se en aquella organització i confiar-li la defensa dels seus interessos. Una tercera és tenir legitimació negociadora, que consisteix a complir els requisits que la legislació exigeix per intervenir en la negociació d’un determinat conveni col·lectiu. I finalment existeix la representativitat institucional, la condició que permet a determinades organitzacions empresarials participar en els espais de diàleg social i representació general davant les administracions.

Aquestes quatre nocions no són intercanviables. Una associació pot representar magníficament cinquanta restaurants d’un municipi i no tenir legitimació per negociar el conveni col·lectiu de tot el sector. Una federació pot representar indirectament milers d’empreses a través dels seus gremis, sense que això impliqui necessàriament una implantació negociadora directa. Una patronal sectorial pot tenir legitimació negociadora dins d’un àmbit molt concret, sense aspirar ni necessitar-ho a res més ampli. I una organització empresarial intersectorial pot tenir la consideració legal de més representativa i ocupar els espais generals de concertació social, sense que això la converteixi automàticament en la veu de cada subsector.

Per això, quan afirmem que una entitat “representa el sector”, la primera pregunta hauria de ser sempre la mateixa: en quin sentit?

II. Qui parla en nom de les empreses catalanes: Foment i PIMEC

Aquí el marc jurídic és clar. El Decret llei 9/2020 regula a Catalunya la participació institucional, el diàleg social permanent i la concertació social de les organitzacions sindicals i empresarials més representatives. Avui les dues organitzacions empresarials que ocupen aquesta posició a Catalunya són Foment del Treball i PIMEC. El Consell de Relacions Laborals ho expressa sense ambigüitats: és un espai estable de participació institucional integrat per CCOO i UGT per la part sindical, i Foment i PIMEC per la part empresarial, conjuntament amb la Generalitat.

Aquesta posició conjunta prové de l’acord de representativitat empresarial del 15 de març de 2019, ratificat amb mediació de la Generalitat entre Foment, PIMEC i FEPIME Catalunya, amb una durada de deu anys. FEPIME hi va renunciar a la seva condició d’organització empresarial més representativa i va quedar vinculada a Foment. L’acord distingeix dos plans que convé no confondre: la representació institucional és paritària a tots els efectes —50%-50% entre Foment i PIMEC—, mentre que altres àmbits segueixen una distribució diferent, que ha evolucionat del 58%-42% el 2019 fins a l’actual 55%-45% des de 2022. Aquesta situació continua vigent el 2026.

Compartir aquesta posició institucional no vol dir, però, representar la mateixa realitat empresarial, i aquí és on val la pena mirar amb una mica més de detall el disseny mateix de cada organització, no per jerarquitzar-les, sinó per entendre què significa, en la pràctica, que totes dues parlin “en nom de les pimes” en el diàleg social.

PIMEC ha construït la seva arquitectura associativa al voltant de la micro, petita i mitjana empresa i el treball autònom, i ho fa amb un mecanisme de quota d’associat directa i explícita, pensada des del disseny per a aquest perfil: qualsevol pime o autònom hi pot entrar com a soci amb veu pròpia des del primer dia. Foment, en canvi, defineix estatutàriament tres classes d’associats —socis col·lectius (federacions sectorials i territorials, amb els seus associats indirectes), socis individuals (que defineix textualment com “las grandes y medianas empresas o multinacionales” i les empreses representatives de cada sector) i membres col·laboradors—; és a dir, la micro i petita empresa hi arriba, per disseny estatutari, mediatitzada per la seva federació, no com a soci individual amb veu directa. Cap de les dues entitats publica l’import exacte de la seva quota, però aquesta diferència estructural sí és pública i verificable, i és rellevant per al diàleg social: no és el mateix tenir la pime com a soci directe que tenir-la representada indirectament a través d’una federació.

Aquesta distinció importa perquè, segons l’Idescat, a 1 de gener de 2025 aproximadament el 94% de les empreses catalanes no tenien persones assalariades o en tenien com a màxim nou. En una estructura productiva com aquesta, la pregunta rellevant per al diàleg social no és tant quantes pimes diu representar cada organització —Foment en xifra unes 260.000 a través del seu Consell Territorial de la PIME, PIMEC en declara més de 146.000 associades directes i indirectes—, sinó qui li dona veu autònoma quan els interessos derivats de la dimensió empresarial divergeixen d’una gran empresa. I aquí sí que hi ha una diferència real de disseny entre totes dues, més enllà de qualsevol comparació de xifres agregades, que en tot cas no són comparables sense conèixer exactament com s’han construït: no és el mateix un soci directe que una empresa representada indirectament a través de diversos nivells associatius, i només una auditoria independent —que no requereix fer públic cap NIF— podria substituir aquesta batalla de xifres per dades comparables.

III. Representar pes econòmic o representar empreses?

Aquest debat no és nou. Durant el conflicte català anterior a l’acord de 2019 van emergir dues concepcions diferents de la representativitat. Foment defensava que el recompte havia d’incorporar variables econòmiques com la facturació, el nombre de treballadors, les exportacions, les importacions i la capacitat de generar ocupació, i en aquell context afirmava representar aproximadament el 70% del PIB català i un pes molt elevat dels principals sectors industrials i exportadors. És una posició perfectament defensable: una organització que representa empreses responsables d’una gran part de l’activitat econòmica té, evidentment, un pes que no es pot ignorar.

Però existeix una altra manera de mirar-ho. Cent grans empreses poden facturar molt més que cinquanta mil microempreses; qui és més representatiu depèn de què estiguem mesurant. Si mesurem PIB, probablement les cent grans empreses; si mesurem nombre d’empresaris, les cinquanta mil microempreses; si mesurem ocupació o territori, el resultat pot tornar a canviar. No hi ha contradicció en això: estem mesurant coses diferents, i per això una frase que sovint utilitzem —“representem X% del sector”— necessita sempre una segona pregunta: X% de què?

La legislació laboral ens dona una pista sobre el criteri que considera més adequat, i ha optat principalment per empreses i ocupació més que per pes econòmic. La disposició addicional sisena de l’Estatut dels Treballadors estableix, per a la representació institucional, llindars basats principalment en empreses i treballadors: amb caràcter general, un 10% en l’àmbit estatal, i un mínim del 15% d’empresaris i treballadors per a determinades organitzacions empresarials d’àmbit autonòmic, en els termes previstos legalment. La negociació col·lectiva aplica una lògica semblant: en els convenis sectorials, l’article 87 de l’Estatut dels Treballadors legitima les associacions empresarials que, dins de l’àmbit geogràfic i funcional corresponent, representin almenys el 10% dels empresaris i aquests ocupin almenys el mateix percentatge dels treballadors, així com aquelles que donin ocupació al 15% dels treballadors afectats. Això demostra, de nou, que estar constituït com a patronal no implica automàticament poder negociar qualsevol conveni: cal demostrar implantació en aquell sector i territori.

IV. Tres lògiques que no s’han de confondre

Aquesta diferenciació és especialment important en el turisme. Una cosa és el diàleg social general, on a Catalunya trobem Foment i PIMEC. Una altra és la negociació col·lectiva sectorial, on intervenen les organitzacions empresarials que acrediten legitimació en cada unitat negociadora. I una tercera és la governança turística, on l’Administració necessita incorporar moltes més veus —hoteleria, restauració, càmpings, apartaments, turisme rural, agències, destinacions, empreses turístiques i organitzacions territorials— perquè el turisme, a diferència d’altres sectors, és un àmbit d’una fragmentació subsectorial extrema. Ser membre d’una Taula del Turisme no converteix automàticament una organització en patronal més representativa en el sentit laboral; negociar un conveni tampoc significa necessàriament representar tota l’economia turística; i ser una organització empresarial més representativa de Catalunya no significa ser especialista en tots els subsectors turístics. Són legitimitats diferents per a funcions diferents.

Aquesta claredat conceptual porta a una pregunta que mereix més atenció de la que sol rebre: qui decideix, en la pràctica, qui seu a una taula? En determinats òrgans, la composició està regulada legalment; en altres, la norma de creació determina quines organitzacions hi participen; i en espais més informals és la mateixa Administració qui decideix quins interlocutors convoca. Aquí existeix un risc evident, que consisteix en què la presència institucional acabi retroalimentant-se: una entitat és considerada representativa perquè és convidada, i continua essent convidada perquè fa anys que és considerada representativa. No afirmem que sigui necessàriament el que succeeix en els actuals òrgans turístics, però qualsevol sistema de governança hauria d’evitar-ho, i per això els criteris de participació haurien de ser públics, objectius, comprensibles i periòdicament revisables. “Hi ha estat sempre” no hauria de ser mai, per si sol, un criteri de representativitat.

V. Cap a un sistema propi de mesurament de la representativitat

No creiem que existeixi un indicador únic i perfecte, però sí que pensem que es pot construir un sistema molt millor que la simple declaració de cada organització. Aquest sistema hauria de combinar diverses variables, cadascuna amb el seu propi valor i les seves pròpies limitacions.

El primer element ha de ser el nombre d’empreses realment associades, entenent per “associada” una empresa activa, amb vinculació vigent i drets dins de l’organització, i no simplement un contacte històric en una base de dades. El segon és la representació indirecta: en una estructura federativa, una empresa pot pertànyer al seu gremi local, aquest a una federació i la federació a una patronal superior, però la mateixa empresa no es pot convertir estadísticament en tres empreses diferents, de manera que el sistema hauria de diferenciar sempre afiliació directa, afiliació indirecta i empreses úniques després d’eliminar duplicacions. El tercer és l’ocupació representada: no és equivalent representar cinquanta empreses que ocupen cent treballadors que cinquanta empreses amb deu mil treballadors, tot i que tampoc convé convertir l’ocupació en l’únic indicador, perquè penalitzaria estructuralment un teixit dominat per micropimes.

El quart element és la implantació territorial, que en turisme resulta imprescindible: una organització concentrada en una sola gran destinació pot tenir molts associats, mentre que una altra pot tenir una implantació efectiva en vint comarques, i per definir una política turística nacional aquesta capil·laritat també ha de comptar. El cinquè és la implantació sectorial: hotels, càmpings, apartaments, restauració, agències, turisme rural o turisme actiu són realitats empresarials diferents, i una organització pot ser extraordinàriament representativa dins d’un subsector sense representar tot el turisme. I finalment pot considerar-se el pes econòmic, inclosa la facturació, que nosaltres tractaríem com un element complementari i no exclusiu, perquè representar PIB i representar empresaris són dues funcions relacionades, però diferents.

Encara falta una variable, potser la més difícil de mesurar però no per això menys important: una organització pot tenir molts associats i representar-los malament. La representativitat no és només quantitativa; també exigeix governança democràtica, capacitat tècnica, transparència i rendició de comptes. Una patronal del segle XXI necessita ser capaç d’interpretar normativa, preparar al·legacions fonamentades, analitzar dades, participar en processos legislatius, negociar amb solvència, fer seguiment institucional continuat, comunicar amb claredat i explicar als seus associats què s’ha defensat i què s’ha aconseguit. No pot ser només un president, una junta directiva i un logotip; necessita estructura. Això no significa que cada petit gremi municipal hagi de disposar d’un departament jurídic, un economista i un responsable d’afers públics: precisament per això existeixen les federacions, que han d’agregar aquesta capacitat tècnica que un gremi petit, per si sol, mai podrà sostenir.

Cal, finalment, no confondre serveis amb representació. Les associacions ofereixen formació, assessorament, tramitació d’ajuts, convenis comercials, assegurances, networking i molts altres serveis, i tot això és legítim i útil. Però una assessoria també pot tramitar una subvenció, una corredoria pot oferir una assegurança i una empresa de formació pot impartir un curs. El valor diferencial de l’associacionisme empresarial és la representació: transformar problemes individuals en interessos col·lectius i portar-los davant de qui legisla, regula o decideix. Els serveis poden ajudar a sostenir l’organització i fidelitzar els seus membres, però quan la substitueixen, l’associació corre el risc de convertir-se en un simple proveïdor de serveis amb forma associativa.

Dinamitzar no és representar

I encara hi ha un graó per sota dels serveis, que mereix nom propi perquè és, probablement, el més estès en l’associacionisme turístic de proximitat: l’associació purament dinamitzadora. Parlem d’entitats que existeixen jurídicament, tenen junta, tenen seu i tenen activitat visible —organitzen una fira, munten unes jornades gastronòmiques, participen en la il·luminació nadalenca o coordinen una campanya de promoció local— però que no disposen de cap canal real d’interlocució amb els seus propis associats: no els consulten sistemàticament, no els fan arribar les novetats normatives que els afecten, no recullen ni canalitzen els seus problemes quotidians, i no exerceixen de contrapart davant l’ajuntament o l’administració territorial quan cal defensar un interès concret del sector. La seva activitat és real i sovint valuosa per a la imatge i l’atractiu turístic del municipi, però no equival a representar: és dinamització territorial, no defensa d’interessos empresarials.

El problema no és que aquesta activitat existeixi —organitzar una fira gastronòmica és una funció legítima i útil, que pot atraure visitants i generar activitat econòmica real per als associats—, sinó que sovint és l’única activitat, i s’acaba confonent, cap enfora i cap endins, amb la representació mateixa. Cap enfora, perquè l’ajuntament, els mitjans locals i fins i tot l’Administració turística poden acabar tractant aquesta entitat com “la veu” del sector local pel simple fet de ser visible i d’organitzar esdeveniments, sense que ningú comprovi si realment recull i trasllada les preocupacions dels seus associats. Cap endins, perquè els mateixos associats poden donar per fet que “ja estan representats” pel fet de pagar una quota i veure el nom de la seva associació en un cartell de fira, sense haver estat mai consultats sobre res rellevant per al seu negoci.

Aquesta distinció connecta directament amb la que fèiem a l’apartat I entre existir i representar, però hi afegeix un matís pràctic que val la pena fer explícit: una associació pot no només existir sense representar, sinó fer-ho amb aparença de representar, precisament perquè la seva activitat dinamitzadora és visible i fotogènica, mentre que la interlocució real —escoltar un problema, portar-lo a l’ajuntament, fer-ne seguiment i tornar amb una resposta— és invisible quan funciona bé i, per tant, molt més fàcil de no fer mai. Un indicador senzill pot ajudar a distingir-ho: si una associació no pot explicar, amb exemples concrets dels darrers dotze mesos, quins problemes han traslladat els seus associats i què n’ha resultat, probablement es tracta d’una entitat dinamitzadora, no representativa, per molt activa que sigui la seva agenda d’esdeveniments. No es tracta de jutjar aquestes entitats amb duresa —moltes fan una feina de proximitat que ningú més faria—, sinó de no confondre la seva funció real amb una representació que no exerceixen, i de no deixar que aquesta confusió determini, per pura inèrcia, qui és convidat a taules on sí que es prenen decisions que afecten el sector.

VI. Quin ha de ser el futur de l’associacionisme turístic català

Després del mapa que vam construir en el segon article d’aquesta sèrie, la pregunta sobre si el turisme necessita menys organitzacions és inevitable. La nostra resposta és que no necessàriament. Catalunya és massa diversa perquè tot el turisme sigui representat des d’una única estructura centralitzada: hi perdríem territori, especialització, proximitat i coneixement de les realitats locals. Però tampoc sembla eficient que desenes d’organitzacions petites intentin mantenir, cadascuna per separat, estructures jurídiques, laborals, fiscals, comunicatives, formatives i institucionals completes. La solució no és necessàriament fusionar; la solució és federar, compartir, coordinar i especialitzar.

Una arquitectura en quatre nivells

Modestament, creiem que el turisme català necessita consolidar una arquitectura associativa en quatre nivells, cadascun amb una funció que els altres no poden substituir.

El primer és el dels gremis i associacions de proximitat, imprescindibles perquè coneixen l’empresari, el carrer, l’ajuntament, la comarca, les ordenances, la temporada turística i els problemes quotidians; la seva fortalesa és, precisament, la capil·laritat. El segon és el de les organitzacions sectorials, perquè hotels, càmpings, apartaments, restauració, turisme rural o agències necessiten un coneixement especialitzat que un gremi generalista no pot oferir: la realitat normativa d’un càmping no és la d’un restaurant ni la d’un apartament turístic. El tercer nivell correspon a les federacions, l’espai natural on s’ha d’agregar escala —serveis tècnics, assessorament, comunicació, formació, dades, negociació i capacitat d’incidència—, sense que això elimini el gremi: la federació ha de permetre que un gremi petit continuï essent petit quan la proximitat és una virtut, i sigui gran quan necessita defensar-se davant d’una administració superior. I finalment hi ha les organitzacions empresarials intersectorials, necessàries perquè arriba un moment en què el turisme deixa de parlar només de turisme i comença a parlar de fiscalitat, mercat laboral, energia, infraestructures, formació professional, digitalització, finançament i política econòmica general; és en aquest nivell on cal connectar la representació sectorial amb el diàleg social general, i a Catalunya aquest nivell institucional correspon avui a Foment i PIMEC, en règim de paritat institucional segons l’acord vigent.

Els reptes que aquesta arquitectura haurà d’afrontar

Descriure aquesta arquitectura, però, no és suficient: cal preguntar-se també com hauria d’evolucionar en els propers anys, perquè el turisme català dels anys 2030 no s’assemblarà al d’avui, i l’associacionisme que el representi tampoc hauria de fer-ho.

El primer repte és la digitalització de la informació associativa. Avui la major part de les organitzacions turístiques gestionen els seus censos d’associats, la seva activitat institucional i les seves dades sectorials amb eines pròpies, sovint incompatibles entre si. Una arquitectura en quatre nivells només funciona bé si les dades flueixen: si un gremi sap què fa la seva federació, si una federació pot agregar informació homogènia de tots els seus gremis, i si aquesta informació és comparable amb la d’altres federacions i sectors. Sense infraestructura de dades compartida, la coordinació que proposem queda en una declaració de bones intencions.

El segon és la professionalització mitjançant serveis compartits. No té sentit que cada gremi petit intenti sostenir en solitari capacitat jurídica, fiscal, de comunicació o de relacions institucionals; el futur passa perquè les federacions ofereixin aquests serveis de manera centralitzada i que els gremis hi puguin accedir sense haver de renunciar a la seva autonomia ni a la seva identitat local. Això exigeix un canvi de mentalitat: deixar de veure la federació com una simple instància de representació superior i començar a veure-la com una plataforma de serveis tècnics al servei de tots els nivells inferiors.

El tercer repte, potser el més urgent, és la incorporació dels nous actors del turisme. L’economia de plataformes, l’allotjament col·laboratiu, les empreses purament digitals de gestió turística i noves formes d’activitat que no encaixen amb facilitat en la lògica tradicional del gremi local plantegen un problema real: si l’associacionisme turístic no aconsegueix representar-los, aquests actors acabaran quedant fora del diàleg institucional, amb el risc que les polítiques públiques es defineixin sense tenir en compte una part creixent de l’activitat econòmica del sector. Incorporar-los no significa diluir la identitat de les organitzacions existents, sinó obrir espais específics —seccions, comissions o gremis de nova creació— capaços d’acollir models de negoci que fa deu anys no existien.

El quart és el relleu generacional en els òrgans de govern. Una part important de les organitzacions turístiques catalanes arrossega estructures directives que porten molts anys en el càrrec, sovint amb mèrits indiscutibles, però amb el risc que la renovació no arribi a temps. Una associació que vulgui representar el turisme del futur necessita incorporar a les seves juntes directives persones que gestionen negocis turístics amb lògiques molt diferents de les de fa dues dècades, i fer-ho de manera activa, no esperant que el relleu es produeixi per desgast.

El cinquè és la dimensió europea de la representació. Bona part de la normativa que afecta avui el turisme català —fiscalitat digital, sostenibilitat, mobilitat, protecció de dades, regulació de plataformes— es defineix a Brussel·les abans que a Madrid o a Barcelona. Una arquitectura associativa pensada només en clau local i estatal corre el risc d’arribar tard a debats que ja estan decidits quan arriben al territori. El futur de l’associacionisme turístic català hauria de passar per una presència més activa i més coordinada en els espais europeus on es dissenyen aquestes polítiques, ja sigui directament o a través de les federacions estatals i europees a les quals pertanyen.

El sisè és el paper de les associacions com a intermediàries en el finançament públic. Els fons europeus i els programes de transició digital i ecològica han situat les organitzacions empresarials turístiques en una posició nova: la de facilitadores perquè les micro i petites empreses, que difícilment podrien accedir-hi de manera individual per manca de capacitat tècnica, puguin beneficiar-se’n. Aquesta funció hauria de consolidar-se i professionalitzar-se, en lloc de dependre de convocatòries puntuals.

I el setè és la revisió periòdica de la pròpia representativitat, que ja hem apuntat abans però que val la pena reafirmar aquí perquè és, potser, la condició que fa possible tots els reptes anteriors. Els sectors canvien, neixen noves activitats, desapareixen associacions, es transformen les afiliacions, creixen nous models turístics i canvia el pes dels territoris i de l’economia en general. Per això la representativitat institucional hauria de disposar de mecanismes periòdics de verificació, amb garanties, amb criteris previs i amb dades auditables, sense convertir cada revisió en una guerra patronal, però també sense petrificar indefinidament l’statu quo. El mateix acord Foment-PIMEC de 2019 es va plantejar per deu anys, no com una distribució immutable per sempre; quan arribi el moment de revisar-lo, la pregunta tornarà a aparèixer, i probablement serà una pregunta saludable: què significa ser representatiu de l’empresa catalana del 2030?

Coordinar sense uniformitzar

Res del que proposem exigeix que totes les organitzacions pensin igual. La pluralitat és legítima: una patronal territorial pot discrepar d’una sectorial, una federació pot mantenir una posició diferent d’una altra, PIMEC i Foment poden defensar plantejaments diferents entre elles i mantenir, alhora, la seva pròpia pluralitat interna. Tot això forma part del pluralisme empresarial i no hauria de veure’s com una debilitat.

El problema apareix quan, davant d’una qüestió essencial per al turisme, l’Administració rep sis posicionaments contradictoris perquè les organitzacions ni tan sols han intentat construir un mínim denominador comú. Coordinar no significa uniformitzar; significa saber en què es pot discrepar legítimament i en quines qüestions cal construir una posició prou sòlida per influir de debò.

Un cas pràctic: ser-hi i no ser-hi

Aquesta distinció entre representativitat institucional i legitimació negociadora deixa de ser un exercici teòric quan s’aplica a un cas real i actual. Prenguem el cas de FIHRT, la Federació Intercomarcal d’Hostaleria, Restauració i Turisme, que agrupa una quarantena d’associacions i uns sis mil empresaris arreu de Catalunya. FIHRT és membre de ple dret del Consell de la Taula del Turisme de Catalunya, l’òrgan consultiu de governança reactivat el 2025: hi seu, hi participa i hi té veu i vot com a vocal entre les vint-i-dues organitzacions que el formen. En canvi, FIHRT no és part signant del Conveni col·lectiu interprovincial d’hostaleria i turisme de Catalunya, que negocien en exclusiva, per la part empresarial, la Confederació Empresarial d’Hostaleria i Restauració de Catalunya (ConfeCat) i, per la part social, UGT i CCOO.

El cas il·lustra amb precisió la distinció que fèiem a l’apartat IV: ser membre d’una taula de governança no atorga, per si sol, legitimació negociadora, ni l’absència en una taula negociadora significa manca de representativitat institucional. Són dues legitimitats diferents, regulades per normes diferents —el Decret de turisme, d’una banda; l’article 87 de l’Estatut dels Treballadors, de l’altra—, amb requisits diferents. La confusió entre totes dues és, precisament, l’origen de bona part del malestar que genera aquesta mena de situacions: no es tracta d’una exclusió arbitrària, però tampoc resulta intuïtiu per a qui participa institucionalment i, tanmateix, no seu a la taula on es couen les condicions laborals que després haurà de complir.

Què pot fer, doncs, una organització en aquesta posició? Creiem que hi ha tres vies, no excloents entre si, i cap de les tres passa necessàriament per integrar-se en l’organització que ja ostenta la legitimació negociadora. La primera és auditar la pròpia implantació: quantificar, amb metodologia homologable, quantes empreses úniques —sense duplicitats— i quants treballadors ocupen aquestes empreses, per comprovar si s’acosta als llindars del 10% d’empreses i de treballadors que exigeix l’article 87 ET en l’àmbit geogràfic i funcional corresponent. La segona és la coalició horitzontal: la mateixa norma permet que diverses associacions, sumant-se entre elles sense fusionar-se ni subordinar-se a cap organització superior, acreditin conjuntament el percentatge exigit. La tercera, i la que té efectes més immediats mentre les dues primeres es desenvolupen, és exercir influència des de fora de la taula negociadora mitjançant dades pròpies, periòdiques i auditables: publicar de manera regular indicadors d’ocupació, salaris reals comparats amb els mínims de conveni i càrrega administrativa diferencial segons la mida de l’empresa. Una organització que no negocia el conveni però que documenta trimestre rere trimestre com el sector aplica realment aquest conveni exerceix una forma d’influència pública que cap taula, per si sola, li pot negar.

Aquesta tercera via no és només un pedaç mentre s’espera legitimació formal: és, de fet, el tipus concret d’exercici que faria possible el mapa actualitzat de representació empresarial turística que proposem en aquest mateix apartat. Un baròmetre sectorial propi, amb metodologia transparent i xifres agregades i anonimitzades, no substitueix l’auditoria independent que reclamem per al conjunt del sector, però hi pot contribuir de manera directa: cada organització que publica les seves pròpies dades homogènies i comparables acosta el sector, peça a peça, a la fotografia auditable que avui no existeix.

Val la pena preguntar-se, a més, si la mateixa legitimació negociadora de qui sí que és a la taula del Conveni ha estat mai acreditada de manera activa i auditable, i no només assumida per defecte. El règim legal de la negociació col·lectiva (arts. 87, 88 i 89.3 de l’Estatut dels Treballadors) funciona per contestació, no per certificació prèvia: una organització és part negociadora legítima mentre ningú n’impugni la implantació davant l’autoritat laboral o els tribunals. No hem localitzat cap resolució, sentència ni informe públic que acrediti, amb xifres, quin percentatge d’empreses i de treballadors representa realment la Confederació Empresarial d’Hostaleria i Restauració de Catalunya (ConfeCat) en l’àmbit del conveni interprovincial que negocia en solitari per la part empresarial. És, en la pràctica, una legitimació per defecte i per absència de disputa, no una legitimació demostrada activament amb la mateixa exigència que reclamem per a qualsevol altra organització.

Hi ha encara una pregunta més incòmoda, que val la pena formular com el que és: una hipòtesi fonamentada en dades públiques, no una conclusió tancada. La província de Lleida, sòcia de ConfeCat, negocia el seu propi conveni provincial al marge de l’interprovincial. El llistat d’entitats de ConfeCat que la mateixa confederació fa públic està compost gairebé íntegrament per gremis de Barcelona ciutat i comarques (Gremi d’Hotels de Barcelona, Gremi de Restauració de Barcelona, Maresme, Castelldefels, Sitges) i de la costa gironina (Lloret de Mar, Alt Empordà, Costa Brava Centre, Blanes, la Selva) i tarragonina (Costa Daurada), i la seva Junta directiva reforça aquest patró territorial i sectorial: la presidència recau en una figura vinculada al Gremi d’Hostaleria del Maresme i les vicepresidències, en representants de la Federació Provincial d’Hostaleria de Barcelona (¿existeix?) i de les federacions de la costa de Girona i Tarragona. Això planteja la pregunta legítima de si el Conveni d’Hostaleria de Catalunya reflecteix per igual la realitat de l’interior, la restauració de proximitat i el turisme rural, o si respon sobretot als interessos del turisme de sol i platja i de Barcelona ciutat. No podem confirmar si aquest patró es tradueix formalment en un domini de vot; però la composició pública, per si sola, ja justifica que la pregunta es faci amb noms i dades, i no es quedi en una intuïció.

VII. Representar és una responsabilitat

Després d’aquests tres articles arribem, finalment, al punt de partida. En el primer vam veure que el dret dels empresaris a organitzar-se lliurement és una conquesta vinculada a la recuperació democràtica. En el segon vam comprovar l’extraordinària riquesa territorial i sectorial de l’associacionisme turístic català. I ara arribem a la qüestió essencial.

Representar no és tenir una sigla, ni tenir president, ni disposar d’una web, ni haver estat convidat a una reunió, ni poder dir que sota una determinada estructura hi ha milers d’empreses. I tampoc és només tenir socis. Representar significa que un nombre acreditable d’empreses ha decidit confiar-te la defensa dels seus interessos: escoltar-les, transformar necessitats individuals en interessos col·lectius, disposar de capacitat tècnica per defensar-los, negociar, arribar a acords quan sigui possible i plantar-se quan sigui necessari, i explicar després què s’ha fet en nom dels representats.

Per això creiem que el futur de l’associacionisme turístic català no passa necessàriament per tenir menys organitzacions, sinó per tenir-ne de millors, amb dades més transparents i amb connexions més eficients entre elles: territori per mantenir la proximitat, sector per aportar especialització, federació per guanyar escala, patronal per arribar al diàleg social, i coordinació per convertir tota aquesta diversitat en capacitat real d’influència.

I hi afegiríem una última idea. En una economia en què més de nou de cada deu empreses són negocis sense assalariats o amb menys de deu treballadors, la veu de la micro i petita empresa no pot donar-se simplement per suposada pel fet que una gran organització empresarial integri moltes pimes. Cal comprovar si aquesta veu existeix realment, si participa en les decisions, si té autonomia quan els interessos divergeixen, i si és capaç d’arribar als llocs on es decideixen les polítiques que després aquestes petites empreses hauran de complir. Representar pes econòmic és important; representar ocupació també; representar territori també. Però representar empreses significa, sobretot, que aquestes empreses tinguin veu real dins de l’organització que parla en nom seu.

Existir és un requisit. Representar és molt més.