Actualitat

• 11 Agost 2026

El Consell de Garanties Estatutàries avala la futura Llei de Cambres i considera ajustada al marc constitucional la reserva de vocalies vinculades a aportacions econòmiques.

El dictamen resol la qüestió jurídica, però deixa oberta una pregunta de fons: quin pes han de tenir els diners en la representació d’un teixit empresarial format, molt majoritàriament, per pimes, microempreses i autònoms?

El Consell de Garanties Estatutàries ha avalat la proposició de Llei de Cambres de Catalunya, inclòs un dels seus elements que més debat ha generat: les conegudes com a “cadires de plata”, és a dir, les vocalies reservades a empreses que realitzen les aportacions econòmiques voluntàries més elevades a les cambres.

El pronunciament és clar des del punt de vista jurídic. El Consell considera que aquesta fórmula s’ajusta a l’Estatut i a la Constitució i que pot coexistir amb les altres vies d’accés als òrgans de govern camerals: les vocalies elegides per sufragi, les corresponents a les organitzacions empresarials i les vinculades a les aportacions voluntàries.

Per tant, cal començar reconeixent una evidència: les cadires de plata han superat el filtre de constitucionalitat.

Però que hagin superat aquest filtre no significa necessàriament que s’hagi resolt el debat sobre la seva conveniència.

Perquè una cosa és preguntar-nos si una determinada fórmula és legal i constitucional, i una altra de ben diferent és preguntar-nos si és la que millor representa la realitat empresarial catalana.

Legalitat no és sinònim de representativitat

El mateix argument utilitzat per justificar aquestes vocalies posa sobre la taula el problema de fons.

Les empreses que realitzen aportacions econòmiques voluntàries contribueixen al sosteniment de les cambres i, per aquesta raó, es considera raonable que disposin d’una determinada representació institucional.

Jurídicament pot ser admissible.

Però, des de la perspectiva de les pimes i les microempreses, la pregunta és inevitable:

ha de donar més capacitat de representació empresarial el fet de disposar de més capacitat econòmica?

Les cambres tenen una característica que les diferencia radicalment d’una associació empresarial privada: el seu cens és universal. Hi estan representades totes les empreses del territori, des de l’autònom que obre cada matí el seu establiment fins a les grans corporacions.

I aquest principi d’universalitat és precisament un dels elements que dona sentit i valor a les cambres.

En les eleccions camerals, una empresa és una empresa. El vot d’una microempresa val el mateix que el d’una multinacional.

La introducció d’una via complementària d’accés als òrgans de govern vinculada directament a una aportació econòmica introdueix, inevitablement, una excepció a aquesta lògica.

No elimina el sufragi. No el substitueix. I, segons el Consell de Garanties, tampoc el vulnera.

Però afegeix una segona porta d’entrada que no està a l’abast de totes les empreses en igualtat de condicions.

I aquesta és la qüestió que mereix una reflexió política i empresarial més enllà de la seva constitucionalitat.

Quan la capacitat econòmica es converteix en capacitat de representació

En el cas de la Cambra de Comerç de Barcelona, la controvèrsia s’ha fet especialment visible amb l’ampliació de dues a deu vocalies corresponents a empreses de major aportació voluntària.

Cada plaça comporta una aportació de 75.000 euros anuals.

Per a una gran corporació, aquesta quantitat pot formar part perfectament del seu pressupost institucional. Per a un restaurant, un hotel familiar, una casa rural, una empresa turística, un comerç o qualsevol de les desenes de milers de microempreses que formen el nostre teixit productiu, senzillament no és una opció realista.

Aquí apareix una paradoxa difícil d’ignorar.

Les pimes i microempreses constitueixen la immensa majoria del teixit empresarial català, generen ocupació, mantenen activitat econòmica als municipis i donen vida als territoris. Però la seva capacitat econòmica individual és incomparablement inferior a la d’una gran corporació.

Si els diners poden convertir-se en una via específica d’accés als òrgans de govern, la capacitat econòmica acaba tenint també una traducció institucional.

600.000 euros: quin pes tenen realment?

Hi ha una dada que fa encara més pertinent aquesta reflexió.

Les vuit noves vocalies representarien, a raó de 75.000 euros cadascuna, 600.000 euros anuals d’ingressos addicionals.

Davant d’un pressupost de la Cambra de Barcelona superior als 34 milions d’euros, estaríem parlant aproximadament d’un 1,8% del pressupost anual.

És aquí on la pregunta deixa de ser exclusivament jurídica per convertir-se també en una qüestió de proporcionalitat institucional.

Val la pena introduir una excepció tan controvertida en el sistema de representació empresarial per obtenir uns ingressos equivalents a menys del 2% del pressupost de la institució?

O, formulat d’una manera encara més directa:

quin preu posem a la representativitat?

Si aquestes aportacions fossin imprescindibles per garantir la viabilitat econòmica de les cambres, probablement el debat tindria unes coordenades diferents. Però si la seva incidència sobre el conjunt del pressupost és relativament limitada, resulta més difícil justificar que la capacitat econòmica pugui comportar una via específica d’accés als òrgans de govern.

Naturalment, les empreses que contribueixen voluntàriament al finançament de les cambres mereixen reconeixement. I és perfectament legítim que puguin obtenir contraprestacions, serveis, visibilitat o fórmules de participació vinculades a aquesta contribució.

El que cal preguntar-nos és si aquesta contraprestació ha de ser precisament un seient en l’òrgan que representa el conjunt del cens empresarial.

Perquè una cosa és contribuir més al finançament d’una institució i una altra, conceptualment molt diferent, és que aquesta aportació econòmica es tradueixi en una major capacitat de representació.

La gran empresa ha d’estar representada. Sens dubte

Aquest no hauria de convertir-se, en cap cas, en un debat entre grans i petites empreses.

La gran empresa forma part del teixit productiu català i ha d’estar representada a les cambres. La seva aportació en inversió, internacionalització, innovació, ocupació i competitivitat és indiscutible.

La pregunta no és si hi ha de ser.

La pregunta és com hi ha de ser.

Si considerem que determinats sectors o dimensions empresarials estan insuficientment representats, probablement el debat hauria de centrar-se en el sistema electoral, els epígrafs, la participació o la configuració dels òrgans camerals.

Però costa més entendre que la solució sigui establir una via de representació vinculada directament a la capacitat de realitzar una aportació econòmica elevada.

Especialment quan existeixen mecanismes electorals per obtenir aquesta representació.

I les empreses que sostenen el territori?

Des de la FIHRT, representem gremis i associacions formats fonamentalment per petites empreses i microempreses de restauració, allotjament i turisme.

Són negocis que difícilment apareixeran als grans rànquings empresarials, però que cada dia aixequen la persiana a centenars de municipis de Catalunya.

Restaurants familiars, bars, cafeteries, petits hotels, hostals, càmpings, cases rurals i empreses turístiques.

Empreses que creen ocupació allà on viuen, compren a proveïdors locals, mantenen activitat als centres urbans i als pobles, contribueixen a la cohesió territorial i són, en molts municipis, una peça imprescindible de la vida econòmica i social.

Aquestes empreses també són Cambra.

I ho són no perquè puguin aportar 75.000 euros anuals, sinó perquè formen part del cens empresarial i constitueixen una part essencial de l’economia catalana.

Aquesta realitat no hauria de quedar diluïda quan parlem de representativitat.

Precisament perquè les microempreses individualment tenen menys capacitat econòmica necessiten que les institucions de representació col·lectiva garanteixin que la seva veu no depengui de la dimensió de la seva facturació.

El Consell ha resolt una qüestió jurídica, no el model empresarial que volem

El pronunciament del Consell de Garanties Estatutàries s’ha d’interpretar exactament pel que és.

Ha determinat que el sistema previst per la proposició de llei no vulnera el marc constitucional i estatutari.

Això és important i cal respectar-ho.

Però no significa necessàriament que sigui el sistema més democràtic, més equilibrat o més representatiu possible.

El Consell no havia de decidir quin model de Cambres és millor. Havia de determinar si el model proposat tenia encaix jurídic.

I l’ha avalat.

Per això seria excessiu concloure que el Consell de Garanties ha decidit “primar els diners per sobre de la representació democràtica”. Jurídicament, no és això el que diu el dictamen.

Però el resultat pràctic sí que ens obliga a reflexionar sobre l’equilibri entre capacitat econòmica i representativitat.

El filtre jurídic s’ha superat. El debat polític i empresarial, en canvi, continua absolutament obert.

Una Llei de Cambres necessària, però amb el màxim consens possible

Catalunya necessita una nova Llei de Cambres. Després d’anys pendent d’un marc normatiu propi adaptat a la realitat actual, disposar-ne és necessari.

També és necessari garantir un finançament suficient perquè les cambres puguin desenvolupar les seves funcions públiques, donar serveis a les empreses i actuar com a instruments de promoció econòmica dels territoris.

Però una cosa no hauria d’anar en detriment de l’altra.

El finançament és imprescindible. La representativitat també.

I, sobretot, convé no confondre’ls.

La futura Llei de Cambres hauria de ser capaç de trobar mecanismes sòlids de finançament sense generar la percepció que existeixen diferents nivells de representació en funció de la capacitat econòmica de cada empresa.

Perquè aquesta percepció, sigui o no jurídicament exacta, pot acabar debilitant una institució que precisament necessita reforçar la seva legitimitat davant del conjunt del teixit empresarial.

Constitucional, sí. Però el debat no s’ha acabat

El dictamen del Consell de Garanties aporta seguretat jurídica i permet que la tramitació parlamentària continuï.

Però no hauria de servir per donar per acabada la discussió.

Potser jurídicament les cadires de plata són perfectament admissibles.

La pregunta que queda és una altra:

en unes institucions que aspiren a representar el conjunt del teixit empresarial, volem que la capacitat econòmica pugui convertir-se també en una via específica d’accés a la representació?

I encara més quan aquesta fórmula, en el cas de les vuit noves vocalies de Barcelona, suposaria uns ingressos equivalents aproximadament a l’1,8% del pressupost cameral.

Per a les pimes i les microempreses aquesta no és una qüestió menor.

Perquè poden existir moltes diferències entre una multinacional, un hotel de 300 habitacions, un restaurant familiar o l’autònom que regenta un petit bar en un municipi de 2.000 habitants.

Facturació, nombre de treballadors, capacitat inversora, internacionalització o recursos disponibles els separen.

Però davant d’una institució que representa universalment les empreses hi ha un principi que hauríem de preservar: la dimensió de la facturació no hauria de determinar la dimensió de la veu.