Actualitat

• 02 Juny 2026

La decisió del Govern d’impulsar el programa Arrel de suport al comerç i als serveis de proximitat als municipis rurals representa un reconeixement explícit d’una realitat que fa anys que el territori denuncia: sense activitat econòmica, sense comerç i sense serveis, no hi ha possibilitat real de fixar població ni de garantir cohesió territorial.

El programa posa en valor la funció social i econòmica dels establiments de proximitat als petits municipis i reconeix que aquests negocis no només generen activitat, sinó que contribueixen a mantenir viu el territori, reforcen la convivència i eviten la desertització comercial i demogràfica.

Tanmateix, aquesta iniciativa també obliga a obrir una reflexió molt més profunda: si es parla sovint de la “España vaciada”, per què costa tant assumir que Catalunya també viu processos evidents de despoblació i desequilibri territorial?

La “Catalunya buida”, una realitat sovint invisibilitzada

Catalunya projecta habitualment una imatge de dinamisme econòmic i elevada densitat poblacional. Però aquesta percepció amaga una realitat territorial profundament desigual.

Mentre l’activitat econòmica, les infraestructures i la població es concentren principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona i en alguns eixos urbans i costaners, moltes zones rurals i d’interior pateixen una pèrdua progressiva de població, envelliment demogràfic, manca de relleu generacional i dificultats creixents per mantenir serveis bàsics.

Comarques de muntanya, municipis petits de l’interior i nombroses zones rurals conviuen amb:

• tancament de comerços;
• dificultats per mantenir escoles i serveis sanitaris;
• manca d’habitatge accessible;
• problemes de mobilitat;
• limitacions digitals;
• i una creixent dificultat per generar activitat econòmica estable durant tot l’any.

Aquesta és, també, una forma de “Catalunya buida”. Potser menys visible mediàticament que altres territoris de l’Estat, però igualment preocupant.

El comerç és el termòmetre del territori

El programa Arrel posa el focus en el comerç de proximitat, però la realitat és que el comerç rural no és l’origen del problema. És el termòmetre.

Quan tanca una botiga en un poble, normalment abans ja han aparegut altres símptomes:

• han marxat famílies;
• s’han reduït serveis;
• han desaparegut explotacions agràries;
• hi ha menys activitat econòmica;
• hi ha menys alumnes a les escoles;
• hi ha dificultats de mobilitat;
• i disminueixen les oportunitats laborals.

El comerç és sovint l’última peça que cau.

Per això, mantenir viu el comerç exigeix mantenir viu tot l’ecosistema econòmic i social del territori.

Sense sector primari no hi ha territori viu

Parlar de cohesió territorial sense parlar del sector agroalimentari és fer una anàlisi incompleta.

La pagesia i la ramaderia no només tenen una funció productiva. També garanteixen el manteniment del paisatge, la prevenció d’incendis, la biodiversitat, la sobirania alimentària i l’equilibri territorial.

Durant anys, moltes explotacions agràries i ramaderes han treballat sota una pressió creixent:

• increment de costos energètics i de producció;
• excés de burocràcia;
• dificultats de relleu generacional;
• manca de rendibilitat;
• sequera;
• competència internacional desigual;
• i una pressió reguladora cada vegada més intensa.

En aquest context, l’acord entre la Unió Europea i Mercosur genera una preocupació evident en bona part del sector agroalimentari.

Molts agricultors i ramaders denuncien que Europa exigeix estàndards mediambientals, sanitaris i de benestar animal molt elevats als productors locals, mentre facilita l’entrada de productes provinents de països amb normatives i costos de producció molt diferents.

Aquest desequilibri genera una sensació creixent d’injustícia i de competència deslleial.

Perquè és difícil exigir sostenibilitat i qualitat als productors locals si després el mercat premia principalment el preu.

I quan desapareix una explotació agrària o ramadera, no només desapareix una empresa. També desapareix població, consum local, manteniment del paisatge i activitat econòmica al territori.

El turisme territorialitzat també és cohesió territorial

Quan es parla de desenvolupament rural, sovint es tendeix a reduir el debat al manteniment de serveis essencials. Però la realitat econòmica del territori és molt més complexa.

A moltes comarques catalanes, el turisme, la restauració, els allotjaments rurals, les activitats de natura, l’enoturisme, la gastronomia i el comerç local formen part d’un mateix ecosistema econòmic.

Aquest model no respon al turisme massificat de sol i platja. En molts casos es tracta d’un turisme distribuït territorialment, basat en petites i mitjanes empreses familiars, productors locals i iniciatives arrelades al territori.

Cada visitant genera activitat als restaurants, al petit comerç, als cellers, a les empreses d’activitats, als productors agroalimentaris i als allotjaments de proximitat.

És, precisament, una de les activitats que ajuda a fixar població i a mantenir viu el territori.

Per això, el debat sobre la taxa turística i els recàrrecs municipals no es pot limitar exclusivament als grans destins urbans o de massificació turística.

Aplicar increments fiscals sense diferenciar suficientment les realitats territorials pot acabar afectant especialment aquelles zones que disposen de menys demanda, menys infraestructures i una capacitat competitiva més limitada.

La cohesió territorial també exigeix fiscalitat equilibrada i intel·ligent.

Sense infraestructures no hi ha reequilibri territorial

La problemàtica encara és més evident quan s’analitzen les mancances històriques en infraestructures i mobilitat.

Molts territoris rurals i d’interior continuen patint:

• dèficits ferroviaris;
• transport públic insuficient;
• carreteres amb mancances estructurals;
• dificultats de connexió intercomarcal;
• limitacions digitals;
• i problemes per atraure talent i retenir població jove.

Aquestes mancances afecten directament la competitivitat empresarial i condicionen la capacitat de desenvolupament dels municipis.

No es pot exigir al territori que mantingui activitat econòmica, ocupació i serveis si al mateix temps no es garanteixen les condicions mínimes perquè aquesta activitat sigui viable.

L’equilibri territorial no es construeix únicament amb subvencions puntuals. Requereix:

• infraestructures;
• mobilitat;
• connectivitat;
• habitatge;
• suport empresarial;
• promoció econòmica;
• i una estratègia de país que entengui la ruralitat com una oportunitat i no com una perifèria.

Les cases de colònies: educació, economia i territori

En aquest debat també cal incorporar la situació de les cases de colònies, especialment afectades els darrers mesos per la reducció d’activitat derivada del conflicte educatiu i del boicot impulsat per una part del col·lectiu docent.

Les cases de colònies tenen una funció educativa i social indiscutible. Contribueixen al desenvolupament pedagògic, emocional i convivencial dels infants i joves.

Però també són una infraestructura econòmica essencial per a moltes zones rurals i de muntanya.

Generen ocupació, contracten serveis locals, compren producte de proximitat, treballen amb empreses d’activitats i contribueixen a mantenir activitat econòmica fora de les temporades turístiques convencionals.

Quan disminueix la seva activitat, l’impacte no recau únicament sobre els equipaments. També afecta restaurants, comerços, productors, transportistes, proveïdors i petits negocis del territori.

El gran repte: una política integral per al territori

El programa Arrel és una bona notícia perquè reconeix un problema real. Però també posa de manifest que la lluita contra la despoblació no es resoldrà únicament mantenint oberta una botiga.

La pregunta que Catalunya hauria de començar a formular-se és clara: volem simplement evitar el tancament de serveis o volem construir una autèntica estratègia de reequilibri territorial?

Perquè si realment es vol combatre la “Catalunya buida”, les polítiques públiques hauran d’anar molt més enllà del comerç.

Caldrà incorporar:

• el sector primari;
• la ramaderia;
• el turisme territorialitzat;
• les cases de colònies;
• les infraestructures;
• la mobilitat;
• l’habitatge;
• la connectivitat;
• i la competitivitat empresarial.

Sense pagesia no hi ha paisatge.
Sense ramaderia no hi ha territori gestionat.
Sense activitat econòmica no hi ha població.
I sense població no hi ha cohesió territorial possible.

El gran repte no és només mantenir oberts els comerços dels pobles. El veritable repte és garantir que el territori tingui les condicions necessàries per continuar generant vida, activitat i futur.

Perquè, al cap i a la fi, un poble no es manté viu gràcies a una subvenció puntual. Es manté viu quan les persones poden viure-hi, treballar-hi, emprendre-hi i construir-hi el seu projecte de vida amb dignitat i oportunitats.