La Llei 12/2025: una oportunitat per ordenar el sector… si s'aplica amb criteri
La Llei 12/2025, que modifica el marc regulador del comerç, els serveis i les fires a Catalunya, neix amb una voluntat clara: adaptar la normativa a les transformacions econòmiques, socials, ambientals i digitals dels darrers anys. És una voluntat legítima, necessària i, en molts aspectes, encertada. Tanmateix, com sovint passa amb les grans reformes transversals, el seu impacte real no dependrà tant del text legal com de com s’interpreti, s’apliqui i s’acompanyi en sectors que, com la restauració, no sempre han estat el centre del debat normatiu.
La primera constatació és inequívoca: la restauració deixa de ser un actor perifèric en la regulació del comerç i passa a ser considerada, de facto, un servei econòmic plenament integrat en el sistema.
Això té conseqüències positives i inevitables. La més rellevant és la professionalització del marc jurídic en què operen restaurants, bars i cafeteries. Pràctiques habituals —menús especials, degustacions, ofertes puntuals, comunicació a xarxes socials— deixen de moure’s en una zona grisa i passen a tenir una qualificació legal clara.
Aquest avenç en seguretat jurídica, però, té un revers que no es pot ignorar. La Llei redueix notablement el marge de la informalitat, un tret que, agradi o no, ha format part del funcionament quotidià de molts establiments, especialment petits i mitjans. A partir d’ara, qualsevol avantatge ofert al client en relació amb les condicions habituals és una promoció, amb totes les obligacions que això comporta. No importa si es tracta “només d’un post”, “d’una prova” o “d’una acció puntual”. El principi és clar, i la norma no deixa gaire espai a interpretacions benevolents.
Des d’un punt de vista crític, cal dir que la Llei exigeix més del que acompanya.
Incrementa les obligacions d’informació, transparència i control, però no sempre preveu mecanismes suficients d’assessorament, pedagogia o adaptació progressiva, especialment per als negocis petits, familiars o situats en entorns amb menys recursos. El risc no és tant la norma en si, sinó una aplicació rígida, desconnectada de la realitat operativa del sector.
Ara bé, seria injust quedar-se només amb aquesta crítica. La mateixa Llei introdueix elements clarament positius que el sector hauria de saber llegir en clau d’oportunitat.
El reconeixement explícit de la restauració com a servei essencial als municipis rurals és un pas endavant significatiu.
No és només una declaració simbòlica: és una base jurídica sòlida perquè les administracions despleguin polítiques de suport, relleu generacional, promoció gastronòmica i cohesió territorial. En un context de desertització comercial i pèrdua de serveis, aquest reconeixement pot ser determinant.
També és rellevant el gir estructural cap a la sostenibilitat. La lluita contra el malbaratament alimentari i les obligacions en matèria d’envasos reutilitzables deixen de ser recomanacions o bones pràctiques per convertir-se en criteris normatius. Això obliga el sector a adaptar-se, sí, però també l’alinea amb una demanda social creixent i amb un model de negoci més responsable i resilient a mitjà termini.
En definitiva, la Llei 12/2025 no és una amenaça per a la restauració, però tampoc és una norma neutra.
La Llei 12/2025 interpel·la directament el sector de la restauració: li demana més rigor, més planificació i una major consciència jurídica en la seva activitat quotidiana. Alhora, li ofereix reconeixement, visibilitat i, potencialment, suport institucional. Tanmateix, aquest nou nivell d’exigència s’afegeix a un context ja altament tensionat, en què el sector acumula any rere any noves normes, obligacions administratives i requisits de compliment, sovint sense una reducció correlativa de càrregues ni un acompanyament efectiu.
Aquesta pressió normativa es produeix, a més, en un moment marcat per dèficits estructurals: manca de professionalització en determinats segments, dificultats per captar i retenir talent, nivells elevats d’absentisme laboral i una gestió empresarial que, en molts casos, es veu obligada a prioritzar la supervivència operativa per sobre de la planificació estratègica. En aquest escenari, el balanç final de la reforma no dependrà únicament de la capacitat d’adaptació dels restauradors, sinó, sobretot, del paper que juguin els gremis i associacions com a veritables ponts entre la norma i la realitat del sector, assumint una funció clau d’interpretació, formació i interlocució amb l’Administració.
Si la Llei s’aplica amb criteri, proporcionalitat i diàleg, pot esdevenir una eina d’ordenació i enfortiment del sector. Si s’aplica de manera mecànica i sancionadora, corre el risc d’afegir pressió a un àmbit ja tensionat. La clau, com gairebé sempre, no és només la llei, sinó com decidim fer-la funcionar.