El Turisme No Pot Ser el Substitut d'un Finançament Públic Insuficient
En els darrers mesos s’ha intensificat el debat sobre l’impost turístic i el seu increment. Govern i administracions locals han situat el turisme en el centre d’una estratègia fiscal que pretén donar resposta a dos reptes indiscutibles del país: la crisi d’habitatge i les necessitats de finançament municipal.
Davant d’aquest plantejament, cal formular una pregunta essencial: ha de ser el sector turístic qui cobreixi la manca d’habitatges i les carències de recursos dels ajuntaments?
La resposta, si es vol rigorosa, és clara: no. El turisme pot i vol contribuir al finançament de polítiques públiques, però no pot convertir-se en l’assegurança universal d’unes estructures que fa anys que acumulen dèficits estructurals i insuficiències de finançament.
1. El turisme, assenyalat sense evidències
En el debat públic s’ha instal·lat, com una veritat absoluta, la idea que el turisme és un dels principals responsables de la crisi d’habitatge. Aquesta afirmació no es fonamenta en estudis tècnics ni en dades que demostrin una correlació causal generalitzada entre activitat turística i increment dels preus de lloguer i compra a Catalunya. Això no vol dir que en determinades zones d’alta concentració turística no hi pugui haver tensions, però elevar una realitat puntual a categoria de diagnòstic estructural és impropi i ineficient.
Quan un problema és multifactorial —manca de sòl, dèficits en polítiques públiques de lloguer, pressió demogràfica, regulació urbanística fragmentada— atribuir-lo a un sol sector és no només injust, sinó contraproduent.
El sector turístic aporta prop del 13 % del PIB, més de 500.000 llocs de treball i 78.000 empreses. Convertir-lo en boc expiatori d’un problema que excedeix àmpliament l’àmbit turístic no resol el problema de l’habitatge; simplement n’amaga les causes reals.
2. L’impost turístic ha perdut la seva naturalesa finalista
L’Impost sobre les Estades en Establiments Turístics (IEET) va néixer com un recurs extraordinari i finalista per reforçar les polítiques de promoció, sostenibilitat i competitivitat turística.
Dotze anys després, la realitat és una altra:
- Part de la recaptació es pretén destinar-lo a habitatge.
- Es creen recàrrecs municipals que quedaran fora del Fons de Turisme.
- Les finalitats d’ús del Fons s’han ampliat fins a convertir-lo en un instrument quasi generalista.
Això equival a afirmar que l’impost ha deixat de ser un instrument de política turística per convertir-se en un mecanisme de finançament complementari del qual es pot disposar per resoldre allò que el sistema fiscal ordinari no cobreix.
Però un impost només és legítim si respon a la finalitat per a la qual va ser creat, i si manté coherència amb el principi de capacitat econòmica. Aplicar-lo per cobrir àmbits aliens al turisme trenca tots dos principis.
3. Pot el turisme finançar les necessitats municipals? Sí. Ha de fer-ho sol? No.
Cap municipi pot negar que l’activitat turística genera costos: mobilitat, neteja, manteniment d’espais públics, seguretat. El sector no només ho reconeix, sinó que és el primer interessat a contribuir a la gestió d’aquestes externalitats.
Tanmateix, cal subratllar tres principis fonamentals:
a) El turisme no és l’únic generador de costos municipals
Els residents, les activitats econòmiques, els visitants no que no pernocten i fins i tot els usos no turístics de l’espai públic generen costos que no estan fiscalment vinculats a la seva contribució.
No es pot pretendre que la taxa turística compensi tot allò que la resta d’instruments de finançament local no cobreixen.
b) La taxa turística ja aporta centenars de milions
Des de 2012, l’IEET ha aportat més de 675 milions d’euros.
Si el problema és que aquests recursos no arriben als municipis o no es gestionen amb criteris estratègics i transparents, la solució no és cobrar més, sinó gestionar millor.
c) Els visitants que no pernocten no contribueixen
En ciutats com Barcelona, prop de 30 milions de visitants d’un dia consumeixen espai públic i serveis sense pagar cap impost vinculat. Aquest desequilibri revela una pregunta incòmoda: Qui genera realment la pressió i qui està pagant la factura? La resposta, sovint, no coincideix.
4. Riscos reals de convertir el turisme en recaptació estructural
Quan es demana al turisme que finançar problemes que no són estrictament turístics, s’assumeixen riscos significatius:
- Pèrdua de competitivitat davant destinacions sense impost turístic (València, Aragó, Andalusia... Andorra).
- Penalització del turisme familiar català, que representa més del 80 % de les pernoctacions fora de Barcelona.
- Desigualtats territorials entre municipis amb recàrrecs diferents.
- Pressió fiscal asimètrica
- Amenaces a segments vulnerables, com els albergs juvenils, que assumeixen una càrrega fiscal desproporcionada.
La pregunta, doncs, és pertinent: té sentit que un sector clau per a la cohesió territorial i l’ocupació assumeixi una fiscalitat que posa en risc la seva pròpia sostenibilitat?
5. Cap a un model responsable: el que el sector sí està disposat a assumir
El sector turístic no s’oposa per sistema a una revisió de l’IEET. De fet, ja ha plantejat alternatives responsables:
- Increment moderat, progressiu i sense recàrrecs municipals nous.
- Manteniment del caràcter finalista del Fons de Turisme.
- Taula de control i seguiment amb avaluació anual d’impacte.
- Suspensió automàtica de la taxa en contextos de crisi.
- Exempcions socials ampliades.
- Tractament específic per a albergs i turisme educatiu.
Aquestes propostes no pretenen frenar la capacitat recaptatòria, sinó fer-la justa, proporcional i compatible amb la competitivitat del destí.
El turisme pot contribuir, però no substituir
El turisme té un paper essencial en l’economia catalana i, com a tal, ha de contribuir a les polítiques públiques. Ara bé:
- No pot solucionar per si sol la crisi d’habitatge.
- No pot ser la caixa de ressonància que compensi el dèficit de finançament municipal.
- No pot assumir un increment il·limitat de càrrega fiscal sense posar en risc activitat, ocupació i territori.
El debat no ha de ser quant pot pagar el turisme, sinó quin model de país volem i com distribuïm de manera justa les responsabilitats de finançament públic.
El turisme no és un problema a corregir. És una palanca de progrés que necessita estabilitat, coherència i un marc fiscal que no el tracti com a recurs inesgotable, sinó com a sector estratègic que cal preservar i fer créixer de manera sostenible.