Ni subvencionat ni sobredimensionat: el turisme i l'hostaleria són part de la solució
En el marc de la Jornada dels economistes 2025 el Sr. Josep Oliver Alonso, Col·legiat de Mèrit del Col·legi d’Economistes de Catalunya i catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha posat sobre la taula un debat recurrent: el pes del turisme a l’economia catalana. Segons recull avui La Vanguardia el 6 de novembre, es va proposar “deixar de subvencionar l’hostaleria” i “frenar el turisme” per potenciar la indústria. Més enllà del titular, cal analitzar amb rigor què s’amaga rere aquesta afirmació i, sobretot, contrastar-la amb la realitat d’un sector que ni és subvencionat, ni viu d’ajudes, ni actua com a fre per al progrés econòmic.
1. Un sector que no viu de subvencions
El primer error conceptual és considerar que l’hostaleria i la restauració són “sectors subvencionats”. No ho som. Les empreses turístiques, hoteleres i de restauració treballen en un entorn de mercat extremadament competitiu, amb marges molt ajustats i sotmeses a un elevat nivell de fiscalitat, de regulació i de costos operatius.
Assenyalar l’IVA reduït del 10 % com una “subvenció implícita” és, senzillament, una simplificació. Aquest tipus reduït no és un privilegi ni una excepció a mida del sector, sinó un instrument fiscal comú a la Unió Europea per a activitats de serveis essencials —com el transport, la cultura o l’alimentació— amb l’objectiu de fer-los accessibles i de mantenir la competitivitat d’un sector intensiu en ocupació.
En realitat, el nostre teixit empresarial —format en un 95 % per microempreses i autònoms— és dels que menys rep suport directe. Ni rebaixes energètiques, ni ajudes estructurals estables, ni programes d’inversió pública comparables als d’altres àmbits industrials. El que sostenim és feina, activitat econòmica i impostos.
2. El turisme no és un fre: és un multiplicador
L’argument que el turisme “va en detriment de la indústria” desconeix la interdependència real de l’economia contemporània. El sector turístic és un dels principals multiplicadors de l’activitat industrial, comercial i de serveis del país: genera demanda per a productes agroalimentaris, begudes, tèxtils, tecnologia, mobiliari, disseny, construcció i transport.
Cada euro que entra a la restauració o a l’hoteleria té un efecte multiplicador directe sobre la resta de sectors productius. Sense una demanda sostinguda per part del visitant, moltes empreses industrials orientades al mercat interior —petites productores de vins, formatges, mobiliari o equipament professional— tindrien menys oportunitats de creixement.
Catalunya ha sabut crear una economia turística d’alt valor afegit, vinculada a la gastronomia, la cultura, l’esport i el patrimoni natural. Reduir-la a un problema de “massificació” és tan injust com reduir la indústria al soroll de les xemeneies.
3. Productivitat i qualitat: el repte compartit
És cert que la productivitat del sector és inferior a la d’altres activitats, però això té causes estructurals: alta intensitat en mà d’obra, elevada temporalitat, fragmentació empresarial i dependència de la demanda estacional. El camí, però, no és “retirar ajudes” —que de fet no existeixen—, sinó crear condicions perquè les empreses puguin invertir en formació, digitalització i sostenibilitat.
Això ja està passant: la professionalització del personal, la gestió energètica eficient, l’aprofitament alimentari, la millora de processos o la inversió en experiències turístiques sostenibles són exemples de com el sector està evolucionant cap a més productivitat i valor afegit.
Aquesta transformació requereix suport institucional, no penalització. No es pot exigir a les empreses que siguin més competitives mentre es qüestiona la seva legitimitat dins del model econòmic.
4. Un sector estratègic per a l’equilibri territorial
L’hostaleria i el turisme són, a més, una eina potentíssima de cohesió territorial. Gràcies a ells, centenars de municipis rurals o de muntanya mantenen activitat econòmica, serveis i ocupació. En molts casos, el turisme és la porta d’entrada a nous projectes agroalimentaris, culturals i industrials locals.
Frenar el turisme seria, de fet, frenar el desenvolupament de comarques que necessiten alternatives a la despoblació. Allò que cal és orientar el creixement, no bloquejar-lo.
5. Indústria i turisme: aliats, no adversaris
Catalunya no ha d’escollir entre indústria o turisme. Ha de promoure la simbiosi entre ambdós. Un sector industrial fort pot ser proveïdor del turisme, i el turisme pot ser l’aparador internacional dels productes industrials catalans. Aquest és el model de país intel·ligent i obert que necessitem.
La productivitat no depèn només de la naturalesa de l’activitat, sinó del seu grau d’integració amb l’ecosistema econòmic i tecnològic. Apostar per un turisme més sostenible, digital i arrelat al territori és perfectament compatible amb una indústria més verda i exportadora.
L’hostaleria, la restauració i el turisme no són sectors subvencionats ni extractius. Són motors d’ocupació, cohesió i projecció exterior.
El debat econòmic que Catalunya necessita no és si cal “frenar” el turisme, sinó com fer-lo més intel·ligent, més responsable i més connectat amb la resta de l’economia.
El futur no passa per contraposar sectors, sinó per construir una estratègia comuna on la indústria, els serveis i el turisme avancin junts, generant valor i oportunitats per a tot el país.