Solsona reobre el debat sobre l'encaix de la restauració dins les polítiques públiques
L’anunci de l’ Ajuntament de Solsona sobre la seva voluntat d’acollir-se als ajuts d’Urbanisme Comercial Estratègic impulsats per la Generalitat ha posat de manifest una realitat que el sector de la restauració fa anys que denuncia: la dificultat de ser reconegut com un actor econòmic de ple dret dins les polítiques de comerç i desenvolupament local.
La visita institucional de la directora general de Comerç Marta Angerri Feu a Solsona, així com les reunions mantingudes amb diferents agents locals per abordar aquesta iniciativa, no van comptar amb la participació del Gremi d-Hostaleria del Solsonès , l’organització empresarial que representa bona part dels establiments de restauració, allotjament i activitat turística de la comarca.
Més enllà de la legítima sorpresa que aquest fet ha generat, la qüestió de fons és una altra: cóm és possible planificar el futur comercial d’una ciutat sense escoltar un dels sectors que contribueixen de manera més directa a generar activitat econòmica, ocupació, fluxos de visitants i dinamització dels carrers?
Els restaurants, cafeteries, bars, hotels i allotjaments formen part del teixit econòmic urbà tant o més que moltes activitats comercials tradicionals. Participen activament en la configuració dels eixos comercials, generen atractivitat, fixen activitat als centres històrics i contribueixen a la vitalitat de l’espai públic. Tanmateix, massa sovint continuen quedant al marge dels espais de reflexió i planificació que afecten directament el futur dels municipis.
El cas de Solsona no és, per tant, un fet aïllat. És la conseqüència d’una qüestió més profunda que des de la Federació Intercomarcal d'Hostaleria, Restauració i Turisme FIHRT es ve denunciant des de fa anys: la manca d’un encaix administratiu coherent per a la restauració dins l’estructura de la Generalitat.
La restauració és una activitat econòmica singular. Comparteix espai amb el comerç als carrers i centres urbans, però la seva realitat empresarial està íntimament vinculada al turisme, a la gastronomia, a la promoció territorial i a la valorització del patrimoni cultural i agroalimentari.
Per aquest motiu, la FIHRT ha defensat reiteradament que la restauració hauria d’estar vinculada orgànicament a l’àmbit de Turisme, tal com havia succeït en etapes anteriors. Desconeixem les raons que van motivar el seu trasllat administratiu cap a l’àmbit de Comerç, però l’experiència dels darrers anys evidencia que, més enllà de determinades línies d’ajut gestionades pel Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya (CCAM), no hi ha interlocució efectiva amb la Direcció General de Comerç , i és una pena. Ho diem en coneixement de causa, ja que representem a 34 gremis, associacions i col.lectius de diferents territoris de Catalunya.
Aquesta situació genera contradiccions difícils d’explicar. Quan es tracta de justificar la vitalitat dels centres urbans, la restauració forma part del comerç. Quan es tracta de mesurar l’activitat econòmica dels carrers, també. Quan es convoquen programes d’ajuts comercials, igualment. Però quan arriba el moment de definir estratègies, planificar actuacions o convocar els agents econòmics del territori, la restauració sovint desapareix de la fotografia.
El problema, però, no és només d’adscripció administrativa. És també una qüestió de governança.
La restauració és probablement una de les activitats econòmiques que requereix una major coordinació entre departaments. Les polítiques que afecten el sector depenen simultàniament de Turisme, Comerç, Agricultura, Empresa, Salut, Consum, Medi Ambient i Formació Professional.
La prevenció del malbaratament alimentari, la promoció del producte de proximitat, el suport als productors locals, les denominacions d’origen, els circuits curts de comercialització, la sostenibilitat alimentària o la gastronomia com a element de promoció territorial són qüestions que depenen en gran part del Departament d’Agricultura, però que tenen una incidència directa sobre l’activitat quotidiana dels restaurants.
Per aquest motiu, des de la FIHRT es considera necessari obrir una reflexió de fons sobre el paper de la restauració dins les polítiques públiques de Catalunya. No es tracta únicament de determinar en quin departament ha d’estar adscrit el sector, sinó de garantir que la seva veu sigui escoltada i que existeixi una veritable coordinació entre les diferents àrees de govern que incideixen sobre la seva activitat.
El cas de Solsona posa de manifest una realitat que va molt més enllà d’una reunió concreta. La restauració continua sent considerada un sector estratègic quan genera activitat, ocupació i atractivitat territorial, però massa sovint queda absent dels espais on es decideixen les polítiques que condicionaran el seu futur.
Els restaurants, cafeteries, bars, hotels i allotjaments formen part del teixit econòmic urbà tant o més que moltes activitats comercials tradicionals. Participen activament en la configuració dels eixos comercials, generen atractivitat, fixen activitat als centres històrics i contribueixen a la vitalitat de l'espai públic.
Aquesta realitat esdevé encara més rellevant en els municipis rurals i en les capitals de comarca com Solsona. La restauració no és únicament una activitat econòmica o un servei complementari al comerç, sinó un veritable element de cohesió territorial i social. En molts pobles, els establiments de restauració constitueixen espais de trobada, convivència i relació comunitària, alhora que contribueixen a mantenir serveis, generar ocupació i reforçar la qualitat de vida de la població resident.
La seva aportació al desenvolupament local és inqüestionable. La restauració actua com a prescriptora del territori, dona sortida als productes agroalimentaris de proximitat, contribueix a la promoció dels productors locals, reforça la identitat gastronòmica de cada comarca i esdevé un dels principals factors d'atracció de visitants. De fet, en nombrosos municipis rurals, els restaurants, bars i allotjaments són sovint la primera porta d'entrada a l'experiència turística i al coneixement del territori.
Per aquest motiu, qualsevol estratègia orientada a la revitalització dels centres urbans, a la dinamització comercial, a l'impuls de l'activitat econòmica o a la lluita contra el despoblament hauria de comptar necessàriament amb la participació activa del sector de la restauració i el turisme. Ignorar-ne la veu significa prescindir d'un dels agents econòmics i socials amb una major capacitat de generar activitat, cohesió i valor afegit al territori.
És precisament aquesta realitat la que porta a plantejar una reflexió més profunda sobre el paper que les administracions públiques atorguen a la restauració dins les seves polítiques sectorials i sobre la necessitat de reconèixer-la com un actor estratègic en la planificació econòmica, comercial i territorial dels municipis.
I aquesta és una qüestió que cal abordar. Compteu amb el sector, compteu amb els Gremis, compteu amb el territori.