Pimec evidencia que la crisi de l'habitatge ja està limitant la competitivitat de les pimes catalanes
L’organització empresarial i els principals agents del sector impulsen un Pacte Transversal davant l’impacte de la crisi de l’habitatge sobre les empreses
Un estudi de l’Observatori de al Pime de Catalunya constata que el 63% de les empreses té dificultats per cobrir vacants, el 83% percep pressió sobre els salaris i una de cada dues ha frenat decisions de creixement per problemes d’habitatge i mobilitat
Barcelona, 15 de juliol de 2026. La crisi de l’habitatge ha deixat de ser només una emergència social per convertir-se també en un problema de competitivitat. Davant d’aquesta situació, Pimec i els principals agents professionals i econòmics vinculats a l’habitatge han reclamat avui un Pacte Transversal per l’Habitatge que permeti augmentar l’oferta assequible, donar estabilitat a les polítiques públiques i preservar la capacitat de les empreses per captar talent, créixer i generar ocupació.
La reclamació s’ha produït durant la jornada Competitivitat en risc: l’impacte empresarial de la crisi de l’habitatge, que ha reunit Pimec, els API de Catalunya, el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, el Gremi de Constructors d’Obres de Barcelona i Comarques i el Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona.
El president de Pimec, Antoni Cañete, ha assegurat que “l’habitatge s’ha convertit en un factor clau de competitivitat empresarial. Si volem que les empreses creixin, generin ocupació i siguin capaces d’atreure i retenir talent, cal incrementar l’oferta d’habitatge. Aquest és el gran objectiu del Pacte Transversal que avui impulsem”. En aquest sentit, ha remarcat que “sense habitatge assequible no hi ha un mercat de treball eficient, i sense un mercat de treball eficient no hi ha empreses competitives”.
Per la seva banda, la presidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (COAPI) de Barcelona i de l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya (AIC), Montserrat Junyent, ha assenyalat que “la crisi de l’habitatge ha deixat de ser un debat exclusivament residencial per convertir-se en un repte econòmic i de país. Sense habitatge assequible no hi ha mobilitat laboral, ni captació de talent, ni competitivitat empresarial, entre d’altres coses. Per això impulsem un Pacte Transversal que permeti superar les mesures puntuals i construir, des del consens, un marc estable que incrementi l’oferta d’habitatge assequible i doni resposta a un dels grans reptes de Catalunya”.
Finalment, el president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, Lorenzo Viñas, ha dit que el problema de l’habitatge ve de lluny: “El parc d’habitatge continua envellit, està pendent d’elements de seguretat, accessibilitat, eficiència energètica i sostenibilitat”. “La manca d’habitatge afecta també la salut mental, a banda de la mobilitat i la competitivitat empresarial, entre altres qüestions”, ha conclòs la seva intervenció.
L’habitatge ja condiciona la competitivitat de les pimes
L’acte ha servit per presentar l’informe Habitatge, mobilitat i competitivitat de les pimes, a càrrec del president de l’Observatori de la Pime de Catalunya i catedràtic de la UPF-BSM, Oriol Amat, que evidencia que la tensió residencial ja afecta directament el funcionament del mercat laboral i les decisions empresarials a Catalunya.
L’estudi constata que el 98% de les empreses considera que el mercat de l’habitatge de la seva zona està tensionat, una situació que dificulta la captació i la retenció de talent. En aquest context, el 63% afirma haver tingut dificultats per cobrir vacants, una xifra que s’eleva fins al 78% si s’hi inclouen els casos puntuals, i tres de cada quatre empreses asseguren que avui necessiten més temps que fa dos anys per incorporar nous treballadors.
La manca de candidats amb el perfil requerit continua sent la principal causa de les vacants difícils. L’estudi mostra, però, que l’habitatge i la mobilitat poden agreujar aquestes dificultats i reduir el nombre de candidats que poden accedir realment a un lloc de treball en condicions viables.
La mobilitat és el canal més visible pel qual aquesta problemàtica arriba a l’empresa. Entre les empreses amb dificultats de contractació, el 56% identifica problemes relacionats amb el temps o el cost del desplaçament, la connexió en transport públic o la compatibilitat dels horaris. En canvi, el 33% assenyala factors estrictament residencials, com la manca d’habitatge assequible o el cost de viure a prop del centre de treball.
L’informe també posa de manifest que la tensió residencial incrementa els costos empresarials i condiciona les decisions estratègiques. El 83% de les empreses considera que l’encariment de l’habitatge pressiona a l’alça les expectatives salarials, el 57% ja ha assumit sobrecostos relacionats amb l’habitatge o la mobilitat de la plantilla i aproximadament una de cada dues ha limitat, ajornat o descartat decisions de creixement per aquesta problemàtica. L’estudi conclou que les pimes són les més vulnerables a aquesta situació, especialment en sectors com la indústria, la construcció, la logística, el comerç, l’hostaleria i els serveis d’atenció a les persones.
Un Pacte Transversal per convertir el diagnòstic en acció
Davant d’aquest escenari, les organitzacions participants han defensat la necessitat d’impulsar el Pacte Transversal per l’Habitatge, una iniciativa que vol sumar administracions, municipis, agents econòmics, professionals i entitats socials al voltant d’un full de ruta estable i compartit.
El Pacte Transversal per l’Habitatge es concreta en un decàleg de mesures orientades a impulsar una política d’habitatge estable, coordinada i eficaç. Entre les principals propostes hi destaquen l’aprovació d’un marc regulador estable, un increment progressiu de la inversió pública fins al 0,7% del PIB, el reforç de la col·laboració publicoprivada, la mobilització de sòl per a habitatge assequible i social i la simplificació dels tràmits administratius per agilitzar la promoció d’habitatge.
El document també planteja mesures per facilitar l’accés al primer habitatge, especialment dels joves; revisar la regulació dels arrendaments i de les zones tensionades amb criteris objectius; impulsar una fiscalitat que afavoreixi l’increment de l’oferta assequible i avançar cap a un model que garanteixi el dret efectiu a l’habitatge per a les persones més vulnerables. Finalment, proposa crear un òrgan estable de governança i seguiment que vetlli pel compliment dels objectius del Pacte i l’avaluació periòdica dels seus resultats.
Les organitzacions impulsores han coincidit que la crisi de l’habitatge no es podrà resoldre amb mesures parcials ni canvis normatius constants, sinó amb un acord de país estable i a llarg termini que permeti incrementar l’oferta, protegir les persones vulnerables i garantir unes condicions adequades per al desenvolupament econòmic.