Adaptació climàtica a l'hostaleria: el cost de no fer res
Quan es parla d’adaptació climàtica en el sector de l’hostaleria, la conversa acostuma a derivar ràpidament cap als costos. Quant costa millorar l’aïllament? Quant costa un sistema de climatització eficient? Quant costa protegir les instal·lacions davant d’una inundació?
Són preguntes legítimes. Especialment per a un teixit empresarial en què el 95% són microempreses amb recursos limitats.
Però hi ha una altra pregunta que es formula molt menys: quant costa no adaptar-se?
Una xifra que ho contextualitza tot
La DANA de l’octubre de 2024 va generar més de 300 milions d’euros de pèrdues directes en el sector de l’hostaleria. Centenars d’establiments van patir danys a les instal·lacions, pèrdues massives de mercaderies i tancaments prolongats. Molts d’ells, a més, sense una cobertura asseguradora adequada per a aquest tipus d’esdeveniments.
No va ser un cas excepcional i irrepetible. Va ser la materialització d’un risc que els models climàtics fa anys que projecten: una major freqüència i intensitat dels episodis de precipitacions extremes, més dies amb temperatures extremes i una pressió hídrica més elevada en els territoris amb una major concentració d’activitat hostalera.
Cada episodi té un cost. I aquests costos s’acumulen.
Tres vectors de pressió que poques vegades s’analitzen conjuntament
L’impacte climàtic sobre el compte de resultats d’un establiment hostaler arriba per tres vies simultànies que poques vegades es comptabilitzen de manera integrada.
La primera són els danys directes: instal·lacions, equipaments i mercaderies. Són els més visibles, els que activen les assegurances quan existeix cobertura.
La segona és l’increment estructural dels costos operatius. Les onades de calor augmenten el consum energètic destinat a la climatització. Les sequeres encareixen matèries primeres clau. Aquests costos no es generen en un episodi puntual: s’acumulen temporada rere temporada, erosionant els marges d’un sector que ja opera amb rendibilitats ajustades.
La tercera, i la més difícil de quantificar, és la pèrdua de competitivitat de la destinació. Una destinació que pateix episodis climàtics recurrents sense una capacitat de resposta visible acaba desenvolupant un problema reputacional acumulatiu. La percepció d’inseguretat o de deteriorament de les condicions climàtiques pot influir en les decisions de viatge durant temporades senceres. Per al sector hostaler, que depèn del flux turístic, aquest impacte té conseqüències econòmiques reals, encara que no aparegui reflectit en cap balanç.
L’adaptació té retorn
Les mesures d’adaptació que el sector pot adoptar —com ara l’eficiència energètica, la gestió de l’aigua, la protecció de les instal·lacions, els sistemes d’alerta primerenca o els plans operatius de contingència— no són només mesures defensives. També generen retorns directes: reducció dels costos operatius, menor temps de recuperació després d’un episodi advers i millora del confort tant per als clients com per als treballadors.
I també tenen un retorn estratègic de més llarg abast. Els mercats emissors turístics —especialment els del nord d’Europa, que aporten una part determinant de la demanda cap a les destinacions espanyoles— són cada vegada més sensibles a la percepció del risc climàtic de les seves destinacions de viatge. Les destinacions amb estratègies d’adaptació visibles i consolidades disposen d’un avantatge competitiu creixent en aquests mercats.
En l’horitzó dels pròxims anys, aquest avantatge pot resultar determinant per al posicionament del turisme espanyol.
Des d’Hostelería de España continuarem treballant perquè el sector disposi de les eines necessàries per construir aquest futur.